Pornografia o impunitat?

A hores d’ara, un nombre important d’usuaris de les xarxes socials, han vist la foto que circula de quatre nens morts a conseqüència dels atacs del exercit Israelià sobre Gaza.

El conflicte entre Israel i Palestina està patint en aquest moments un increment de les violències, i el cert és que Israel ha admès ser coneixedor del fet que un terç de les víctimes d’aquests darrers dies son civils totalment aliens al conflicte.

En l’època de la sobreinformació i de les xarxes socials, els mitjans de comunicació es plantegen dubtes sobre la ètica de publicar imatges com aquesta, amb morts, sang, i violència, i per damunt de tot amb criatures. El debat se situa en el límit entre el deure d’informar i el perill de caure en el sensacionalisme.

Llegia unes declaracions, que deien que els nens, ja fossin morts o vius, tenien dret al honor i a la seva pròpia imatge. I jo em pregunto, si te algú sentit parlar de respectar el dret al honor i a l’ imatge, en un cas com aquest, on a aquestes criatures el bé mes preuat que posseïen, se’ls hi ha arrabassat, el dret a la vida. I si aprofundim més en el cas dels nens de Palestina, se’ls hi nega dia rere dia el dret a viure dignament, i en pau des de fa dècades.

El cert és que en aquesta societat nostra, tenim una visió d’aquest conflicte molt llunyana. Sabem que dura des de fa anys, i ens resistim a prendre partit, i inclús a opinar, escudant-nos en la manca d’informació, i ens acontentem en exclamar-nos quan sobtadament el conflicte s’endureix i la cruesa de les imatges ens colpeix de nou.

Que aquestes imatges son desagradables i poden molestar, és cert, però són importants perquè ens adonem que a no gaires hores d’avió de casa, alguna cosa està passant, i ningú mou un dit perquè això s’aturi..

Moltes persones veuen només el que volen veure, i si convé miren cap a un altre costat, i quan la duresa de la realitat se’ns presenta d’aquesta manera a l’hora de posar-nos a taula, o d’anar a dormir, es fa difícil negar els fets , o preguntar-se que és el que passa allà…

Saber que per a moltes persones en aquelles contrades, viure no és fàcil. Saber que per a milions de persones, sobreviure un dia més, pot ser un miracle de debò. I és un bon i dolorós exercici que ens ensenyin les coses tal com son.

Els fets són, que als occidentals, els importen ben poc els Palestins. Tot el món te clar que el Govern Israelià no té por de res ni de ningú, quan tot un Premi Nobel de la Pau els hi fa costat.

Mentre els Palestins denuncien les condicions de vida i els milers de mort a Gaza, els mitjans occidentals, tot just els hi atorguen uns segons d’informació.

Quants morts sumaran aquest cop els atacs en una franja estreta i superpoblada com és el territori de Gaza?

Sembla com si ja ens estes bé , aquesta decisió d’eliminar com més Palestins millor, amb el pretext d’eliminar islamistes i presumptes terroristes… Està clar que ni els països occidentals, ni els Estats Units tenen cap interès en el naixement d’un Estat Palestí, si no ja seria cosa feta.

L’operació Israeliana actual sobre Gaza, te tota la pinta d’una fugida cap endavant, d’una estratègia encaminada a justificar una guerra oberta, una manera de fer diversió sobre la impotència manifesta del Govern Israelià per a fer front a la crisi econòmica.

L’exèrcit esta disposat a fer fora els dolents, però també els innocents moriran…

El somni de la pau pels Palestins, d’un estat propi, s’ensorra sota la covardia dels estats occidentals que un cop més han decidit mirar cap a un altre costat, com ho han fet cada cop que l’Estat Israelià ha enviat els seus colons a conquerir més terres, deixant els Palestins, sense recursos, acorralats, i desesperats.

I ja se sap, quan ja no et queda res mes a perdre , posats a morir, te’n emportes uns quants per davant… La roda infernal..

Com es pot aturar tot plegat? En el fons Israel no fa més que aplicar la vella regla amb la que els actuals estats democràtics, i de fet la majoria dels estats del mon han creat la seva nació pròpia, és a dir la guerra, la colonització, i l’expropiació.

I sempre ha estat així, fins un dia en que un grup de països van decidir ajuntar-se i decretar, que això era una barbaritat, i que mai més passaria… A partir d’aquell moment cada poble podria disposar de ell mateix, de les seves terres , dels seus recursos. Les colònies s’havien acabat, la barbàrie s’havia acabat, havíem esdevingut civilitzats…

L’excepció confirma la regla…. O al menys això diuen….

Per l’espai d’opinió del “Ningu és Perfecte” de Radio Valira 20-11-2012

Escrit per a l\’espai d\’opinió de \’Ningú és Perfecte\’ de Ràdio Valira

Facebook Twitter 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*