S’acaba l’era Titànic

En principi, aquesta serà la darrera vegada que us atabalaré aquest any 2012. A menys que els Maies tinguin raó, i que aquest divendres se’n vagi tot en orris, per la propera estrenarem any nou.

Un any dur, molt dur aquest 2012….

Com a bons alumnes de la societat de consum, però, hem demostrat que malgrat la tragèdia, malgrat la desgràcia, de tot se’n pot arribar a fer negoci.

De viatge per Irlanda, he pogut comprovar-ho:

Belfast, les drassanes del Titànic…. Allà on van perdre la vida i la dignitat alguns, on es van trencar les mobilitzacions i reivindicacions laborals, injectant insidiosament el conflicte cultural i religiós…

Covhn, darrera escala del Titànic, on carregat amb els passatger més adinerats des de Southampton, va acabar de tancar el passatge amb els Irlandesos que fugien de la misèria, port d’escapatòria de la “gran fam”.

Magnets, pegatines, postals,records….

El del Titànic és un enigma que quedarà sense resposta. Cap altra catàstrofe naval ha generat tantes pel·lícules i documentals, llibres i articles. Aquest any ha estat el del centenari del mític naufragi el 15 d’Abril, i la majoria de les llegendes que envolten el colossal buc de vapor encara no han estat aclarides.

De fet els rumors entorn del Titànic ja varen començar des de la seva construcció:

Segons la llegenda, poc abans de concloure els treballs de construcció de la nau, en la part on aquesta presentava un doble fons, se sentien en permanència uns cops. Diuen que els treballs anaven massa apressa, i que en el cos de la nau van quedar emparedats varis obrers, que donaven cops per ser sentits i rescatats pels companys.

Setze anys abans de la tragèdia, l’any 1896, es va publicar “fultility”, una novel·la de Morgan Robertson en la que es narrava la historia d’un transatlàntic anomenat Titan, que es va enfonsar en les aigües de l’oceà atlàntic al xocar contra un iceberg. Les coincidències entre el Titan i el Titànic, no s’aturen només en la semblança dels noms, sinó també en el seu volum, en tractar-se de dos vaixells de luxe excessiu que portaven una quantitat insuficient de bots salvavides, i ull, els capitans de les dues naus es deien tots dos Smith.

El Titànic també te els fantasmes que li corresponen per la seva solera. Diuen que cada sis anys algun vaixell navegant per la zona propera al naufragi rep algun missatge de SOS semblant provenir del Titànic. També diuen que s’han rescatat en diferents ocasions personatges vestits de l’època del Titànic vàries vegades per la zona, el 1991 inclús, s’hauria rescatat a un home vestit amb l’uniforme de la White Star Line, i que s’assemblaria al capità Edward John Smith.

També hi ha lloc per a les teories de la conspiració, que defensarien que l’accident del Titànic hauria estat provocat per la naviliera de manera a cobrar una assegurança que se’ls hi havia denegat per un sinistre anterior de l’Olímpic. Òbviament, havien de tenir clar que el vaixell era insubmergible….

També hi ha qui diu que en salpar de Southampton, hi havia un incendi en una de les bodegues, cosa que explicaria la velocitat a la que anava la nau en el moment del xoc amb l’ iceberg.

Probablement, cap d’aquestes llegendes que he enumerat no correspon a la realitat, que més aviat semblaria que va ser el resultat, de tota una sèrie de imprudències, de negligències, però també de circumstancies imprevisibles.

Els conflictes laborals en les drassanes haurien provocat, la incorporació de treballadors inexperimentats, esquirols mal pagats i que haurien executat la feina en males condicions. L’a utilització de materials de menor qualitat, que haurien fragilitzat les estructures de la nau. La conversió de compartiments destinats a assegurar la flotació de la nau en cas d’accident, convertits en espai de transport dels passatgers més pobres. La manca de bots salvavides en proporció al nombre de passatgers.

Tot plegat, no us sembla que l’historia es repeteix?

Estem tots embarcats en una mena de Titànic, construït des de l’ imprecisió, des del desconeixement de les pràctiques de seguretat, navegant a un rumb endimoniat vers l’ iceberg que ens farà enfonsar definitivament.

El pitjor es que aquest cop també, sembla que en els bots salvavides, només hi ha lloc per als més privilegiats, els que des de la sala de ball, tenen vistes preferents per veure’l venir…., o no…

Perquè tampoc sembla que ho tinguin gaire clar , tots plegats hem caigut en una mena de misticisme malaltís… potser tenen raó els Maies.

Fer sacrificis, per tranquil·litzar els mercats… I encara més sacrificis…

Qualsevol diria, que es tracta de mitologia grega… o Maia… Sembla que seria la única via d’escapament , l’únic bot salvavides que saben assenyalar les nostres elits per a sortir de la crisi, per evitar el naufragi.

Però no. Diuen que estem en el tercer mil·lenni…

Escrit per a l\’espai d\’opinió de \’Ningú és Perfecte\’ de Ràdio Valira

Facebook Twitter 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*