Per fer-nos una lleugera idea…

Per fer-nos una lleugera idea sobre l’estat dels fons de pensions de jubilació de la CASS, intentaré analitzar, i relacionar entre elles, algunes de les grans xifres que hom coneix (o com a mínim hom hauria de conèixer) i que conformen una part molt important del perfil actual de l’àmbit referit.

Malgrat que l’ens té compromeses pensions de jubilació, petites o grans, a més de 180.000 persones, que han passat per Andorra, o que encara hi viuen, el cert és que un nombre important d’elles no la reclamarà mai, sigui per defunció del potencial beneficiari, abans de l’edat de merèixer-la o per qualsevol altre motiu.

Les pensions compromeses, al preu actual del punt de jubilació, pugen prop de 2.400 milions d’ euros. Molts menys, si tenim en compte que un nombre important dels assegurats no la reclama o no la pot reclamar perquè no te cobert el període legal mínim de cotització per a poder-ne gaudir en arribar a l’edat legal de jubilació.

Sembla una xifra exorbitant els 2.400 milions d’euros però no ho és tant si considerem que una vida laboral, pel cap gros, són 40 anys. Per tant, és al llarg d’ igual, o major, període temps que cal distribuir els compromisos. Dit d’una altra manera, alguns compromisos de pensions de jubilació vencen demà però altres ho faran d’aquí 40 o més anys.

És obvi que aquesta darrera xifra representa un llast per la viabilitat futura de l’ens, repte al qual, al meu entendre, no s’hi podrà fer front si es decideix continuar en la línia de no augmentar de forma progressiva el percentatge de cotització, com seria necessari, com a resultat de la major esperança de vida que hem assolit al llarg dels anys.

De poc serviria, em sembla, endarrerir de forma gradual l’edat de jubilació fins a situar-la, per exemple, en els 67 anys, cap allà el 2020. Retardant el relleu ajornem la incorporació dels joves, i no tan joves, al mercat de treball, amb l’alt cost que això suposa en termes econòmics. Si hi han pocs llocs de treball a cobrir és lògic que els ocupin els menys grans i possiblement millor preparats.

Des de la creació de l’ens, hem més que doblat la nostra esperança de vida i molt poc s’ha fet per adequar les cotitzacions per vellesa, i altres paràmetres sensibles, a la realitat canviant sobretot en termes demogràfics i econòmics. Ben segur que sovint s’hauran d’introduir canvis a la legislació a partir d’ara, si volem que el nostre sistema de seguretat social continuï essent sostenible.

Per cert, crec que el nostre sistema de seguretat social era tan sostenible (o si voleu tant insostenible) ara que quan es va crear o viceversa. Es basa, com sabem, en la solidaritat entre generacions: les persones en actiu cobreixen amb llurs cotitzacions el cost de les pensions de jubilació d’aquelles persones que s’han jubilat. No té cap secret.

La diferència entre l’import global cotitzat per jubilació menys el cost global de les pensions de jubilació durant un exercici comptable, encara donarà, per sort, superàvit fins el 2016 i no és fins el 2031 que es calcula que s’esgotaran les reserves, si donem crèdit a allò que, sobre els recents estudis actuarials, des dels mitjans de comunicació ha transcendit a la opinió pública. Al meu entendre de forma esbiaixada i interessada.

Els prop de 900 milions d’euros de les reserves del fons de jubilació és molt o és poc? Depèn. Les perspectives serien ben diferents si el Govern retornés al fons de vellesa els 255 milions d’euros, cost de les pensions de vellesa no contributives satisfetes des del 1968 fins el 2008, quina cobertura assumeix ara el propi Govern i que, al meu entendre, ho havia d’haver fet ja des de bon principi. Rengló apart són les altres espoliacions o malbarataments que han sofert les reserves de vellesa al llarg dels anys, les quals ja van ser objecte no fa gaire d’un meu article intitulat “Una pregunta important” en aquest mateix mitjà de comunicació.

D’una forma o altra espero que li sigui retornat al fons de jubilació allò que al llarg del temps li ha estat arrabassat sigui mitjançant la cobertura per part del Govern dels dèficits que en el futur pugui generar la branca jubilació o bé restituint els esmentats 255 milions d’euros. El Govern ja cobreix actualment el dèficit que genera la branca general.

Si volem plantejar un escenari de futur pessimista amb un envelliment progressiu, submergits en la crisi econòmica actual per bastant temps, amb menys persones actives per cada una de passiva i salaris baixos, aleshores és poc i potser el Govern hi haurà de contribuir, a més d’ incrementar substancialment el percentatge de cotització.

Si per contra es dibuixa un escenari optimista (o menys pessimista) amb una piràmide d’edat rejovenida, amb recuperació econòmica dins de pocs anys, sostinguda en el temps i amb més persones actives per cada una de passiva, amb salaris més alts, llavors pot ser suficient només amb un petit increment de les cotitzacions.

Escenaris de futur se’n poden fer molts i a molt llarg termini però no serà fins un cop passat el període que contemplen que no se sabrà qui ha encertat en el pronòstic. Ja n’hem vist d’anteriors que no han encertat en els vaticinis.

El que sembla bastant clar és que qualsevol que sigui l’escenari que finalment es tradueixi en realitat, caldrà abans elevar progressivament el percentatge de cotització per vellesa per evitar el col·lapse d’ aquí uns anys. No dic res de nou, els estudis sobre el tema, alguns dels quals podeu consultar a la pàgina web de la CASS, tots ells fets amb legislació constant, ho recomanen. Fins i tot hi ha estudis que tenen més de 20 anys. Aleshores s’avisava que venia el llop i ningú en feu cas. Ara en paguem les conseqüències.

No seria just que es triés l’opció de no incorporar res en l’ordenament legal destinat a augmentar de forma progressiva el percentatge de cotització i, com ja es fa ara, es recomanés la contractació de pensions privades o fins i tot s’emprengués el camí de retallar les prestacions econòmiques de jubilació, de per si ja prou minses en relació al cost de la vida a Andorra.

Penso que allò que puguem perdre ja no ho recuperarem. Seria crec assenyat aplicar en el tema que ens ocupa unes mesures transitòries, fins tant no s’escampen el núvols negres que planen sobre la nostra economia, restablint la situació anterior un cop recuperat el pols.

Lluís Ramon Samper

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Conxi Castillo Fernan, Meri T Xell han dit a FaceBook que els agrada aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*