Riscos laborals

La Fina va començar a treballar quan tot just tenia 17 anys. Ja se sap, és el que es deia aleshores, si no serveixes per a estudiar toca sirgar. Sempre ha treballat a l’hostaleria des que va deixar el seu poble natal, fugint de la temporalitat de les feines del camp. Va arribar aquí per fer de cambrera en un hotel. El salari era petit, però com també et donaven el dormir i el menjar, és va avesar a compartir una habitació indigna amb 3 companyes més. El treball era dur, però era jove, i havia marxat de casa amb la il·lusió de conèixer món i potser començar una nova vida més esperançadora que la que li destinava el seu origen humil.

L’altre dia vam tenir temps de fer un café en una de les breus pauses que ella mateixa s’acorda. El cas és que els dies els té ben plens, en tot cas més que el seu moneder. La vaig veure arribar ranquejant amb l’esquena recta i amb cara de patiment. Fa temps que la conec, i percebo en la seva cara el rictus que et deixa aquest dolor constant, al qual no vols fer cas perquè si no et posaries a cridar. I és que la Fina és una dura de les de debò. Sempre m’ha despertat admiració la seva capacitat de treball. Serveis d’esmorzar, neteja d’ habitacions, empalma amb la neteja del menjador després dels dinars, i si convé deixa les taules parades pel servei del sopar…. És que des que és va separar de l’home li costa arribar a fer front a totes les despeses que es presenten. Per sort, els nens són prou grans per llevar-se sols al mati, esmorzar i anar a l’escola . Ha tingut sort, són molt bon minyons. El dia de festa se’l ven per anar a fer extres en un restaurant, tot ajuda…

No es pot aturar. Fa dos mesos que li fa mal l’esquena, va tirant a base de medicaments contra el dolor. Fa uns anys, de tant fer llits, de tant escombrar, de tant fregar, va tenir una lesió al canell i la van haver d’operar. Sort que en aquell moment eren dos sous a casa. Sap que ara no és pot permetre estar de baixa, no hi arribaria. I jo no sé que dir-li. Em pregunto si continua netejant escales per a completar…. Aquí en són molts com ella que necessiten “completar”… No es queixa, té el seu caràcter, la seva dignitat. Un dia li vaig dir que l’admirava, però crec que es va pensar que li prenia el pel. La Fina és més jove que jo.

En vaig parlar amb l’ Isabel, una amiga comuna. Dels dolors repetits, del fet de no poder-se doblegar. Ella diu que deu ser una hèrnia discal. La Isabel sap de què parla: oficialment és caixera, en realitat fa de tot al supermercat on treballa, recepció de la mercaderia, descarregar cartrons, reposar prestatges, netejar la botiga, i la caixa és clar. Diu que si estigués pagada per tona remoguda, seria milionària… En compte d’això, un bon mati no va poder sortir del llit. Totalment bloquejada, amb un dolor per morir-se. Ara ves i demostra que el que et passa és degut a la feina que fas, i no a un excés ballant el “Cha cha cha” dissabte a la nit.. Apa doncs baixa, pèrdua de salari, avançament de pagaments, ressonància magnètica, i paf, veredicte d’hèrnia discal. Des que la van operar, es troba millor i ha tornat a la feina amb normalitat. Intenta seguir tots els consells d’ergonomia que li han donat els professionals sanitaris, però la feina s’ha de fer…. La Isabel també és més jove que jo.

Quants casos com aquests coneixeu? Els fuster que es van deixant els dits, el paleta que te dos anys més que jo, que ha perdut la flexibilitat dels dits i a qui han dit que s’hauria d’acostumar, i aquestes esquenes… Diuen que és la malaltia del segle. I el que ha “esnifat” productes químics tota la seva vida?

Tots van a treballar amb fatalisme, i et diuen que fet i fotut és el destí que els hi pertocava , i que encara tenen el privilegi de poder alimentar a la seva família…

De les guerres, en sortien cossos desfigurats, animes destruïdes, famílies esguerrades… la gran guerra del capitalisme, del productivisme, ha produït cossos trencats i ara ningú se’n vol fer càrrec….

Quan dia rere dia ens vomiten els comptes de la CASS, quan tothom comença a assenyalar a tort i a dret al veí amb el dit, no puc deixar de pensar en aquests amics, treballadors que s’utilitzen com si fossin mocadors d’un sol ús.

I és que la realitat del món laboral es aquesta: sigui quin sigui el sector d’activitat, agricultura, comerç, hostaleria,sanitat, els treballs més penibles són els més mal pagats. Són doncs els que tindrán les pensions de jubilació més baixes, i ara a més alguns senyorets pretenen que treballin més temps.

A vegades cal fer la pregunta adequada: que farem amb tota aquesta gent prematurament usada, que difícilment arribaran a l’edat de jubilar-se amb capacitat de treballar?

Apa va… Avui no em parleu de solidaritat , que m’emprenyo!!!

 Antonia Escoda

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 25-09-2012

Escrit per a l\’espai d\’opinió de \’Ningú és Perfecte\’ de Ràdio Valira

Facebook Twitter 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
"Les bicicletes no es mengen" ha dit a FaceBook que li agrada aquest article

Comments

Riscos laborals — 1 comentari

  1. Quanta raó hi ha aquí, quanta gent hi ha en aquesta situació ! No ens val que ens diguin que “potser” les jubilacions de la CASS, no es veuran perquè no hi haurà diners, quan portes + de 30 anys cotitzant… indignant quan es veu la mala gestió que hi ha hagut fins ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*