Els signes exteriors de patriotisme són com els signes exterior de riquesa, tal com diu la paraula, exteriors, sovint sense proporció amb la realitat interior… A casa sempre s’ha evocat la imatge del orgullós «senyorito», que tot i ser ben magre, s’espolsa els pèls de la barba amb quatre engrunes de pa per donar la impressió d’anar ben fart, ell, el senyor d’aquelles terres, ermes per manca de cuidar-les…

Ja fa uns dies, amb motiu de la diada de Meritxell, que per les xarxes circulen posts sobre la presència o no, de banderes Andorranes pels carrers del nostre país. No sé si és culpa del futbol, però a mi em costa d’entendre que es pugui mesurar el patriotisme i l’estima  a una terra pel nombre de banderes penjades a les cases.

Un dia, ara ja fa uns quants anys, vaig decidir lliurement que aquest país era casa meva, i que volia tenir el dret de participar en les polítiques per fer-lo créixer i avançar. Vaig renunciar a una nacionalitat que mai havia sentit com a pròpia, per abraçar la d’aquest país, que ben pensat m’havia triat ell a mi.

No he sentit mai la necessitat d’anar amb el passaport pel davant. De fet sovint encara, ni te’l demanen quan vas a votar, encara ens coneixem tots… Una bandera que corria per casa, la vaig perdre en alguna Festa de la Multicultura, on les banderes identifiquen les comunitats..

En canvi, sento un orgull desmesurat quan, viatjant pel món, a la pregunta, “sou espanyols?”, puc contestar amb un rotund, “No, som Andorrans, i parlem el català”.

Meritxell ha estat sempre per a mi un punt temporal que determina la fi de l’estiu, la tornada a l’escola, el gaudir dels carrers buits, la sortida a la muntanya o a la platja, l’ inici de la preparació de la temporada d’hivern, el retorn a la normalitat…. És la celebració de la Patrona d’Andorra, un dia important, una data que no oblidem ningú dels que vivim en aquest país, per cert també és l’aniversari del Gerard.. per molts anys!

Celebracions sense reivindicacions, només discursos institucionals, bones intencions per el nou curs… Tot normal. I és que els Andorrans tenim la gran sort de ser un Estat de ple dret, deixant a part la qüestió dels Coprínceps, ja en discutirem un altre dia…

En les primeres etapes del Facebook, corria un grup, ja no l’he pogut trobar, que s’anomenava “Catalunya ha de declarar la guerra a Andorra i deixar-se guanyar”, era quan es reivindicava el Facebook en català, i la possibilitat de assenyalar l’àrea geogràfica Catalunya. També s’ha aconseguit el Twitter en català, i els cercadors d’Internet integren, gairebé tots la nostra llengua…

Andorra té Estat propi, i vam tenir l’orgull de sentir el nostre Cap d’Estat dirigint-se a la resta de les nacions en català a la tribuna de l’ONU. Entenc però que el destí dels Andorrans i els Catalans esta íntimament lligat, nosaltres hi posem l’estat, ells el nombre, pel que fa a aquestes petites conquestes. Les nostres arrels culturals son les mateixes, amb les evidents diferencies territorials, el parlar, les costums…

Quan el meu pare estudiava, havien anat a Madrid a jugar al futbol, i sempre els rebien amb paraules despectives, “fuera polacos”, “extranjeros”… Entenc la sensació aquesta de viure en un país en el que et sents rebutjat, i els que reivindiquen “una, grande, libre”, no ho poden fer menystenint les diferents nacionalitats i cultures (això també ens ho hauríem d’apuntar aquí).

Que has de pensar quan la llista de personatges més odiats pels Espanyols, va encapçalada pels Catalans, segons el rotatiu El Mundo?

Que hagi estat la crisi econòmica, les retallades, el nacionalisme espanyol exacerbat, el qüestionament del model autonòmic, l’espoli fiscal, el que ha provocat la situació actual i la crida multitudinària a la Independència, m’és absolutament igual. El cas és que avui molts Catalans sortiran al carrer per a dir prou, i jo crec que la raó principal és el sentir.

M’emprenyaria, que cap partit polític la pogués recuperar en benefici propi, ja han fet tots prou el ridícul, amb declaracions poc valentes i ambigües.

Avui toca la rauxa, ja hi posarem el seny més endavant, quan haguem avançat.

Avui, jo Andorrana, em sento més Catalana que mai…

Per l’espai d’opinió del “Ningú és Perfecte” de Radio Valira 11-09-2012