Una definició, en economia, de la paraula “inversió” és: “Compra d’un actiu per un individu o societat; utilitzar quantitats econòmiques (caudals) per utilitzar-los o col·locar-los en aplicacions productives.”

Es evident que l’individu o societat (mercantil o econòmica), si compra un actiu, és per quedar-se’l, per ser el propietari i, en conseqüència, fer amb ell el que vulgui. I en tot cas, si no s’apropia absolutament, si desitja obtenir un producte beneficiós, sigui en espècies o monetari. És clar que també l’individu o societat ha d’estar segur, ha de tenir garantida la transferència, al lloc de l’exterior que ell vulgui, dels beneficis obtinguts i de la recuperació de les quantitats econòmiques invertides. Si no és així, davant el dubte, no s’arriscarà a invertir.

La Llei d’inversió estrangera del Principat d’Andorra, té una clara finalitat d’atraure capital (quantitats econòmiques) de l’exterior del país cap l’interior, o legitimar pràctiques que realitzaven molts estrangers, en temps no massa llunyans, de fuga de divises des d’altres països cap els bancs d’Andorra. Però a partir d’ara, es farà valdre la legalitat i la legitimitat, de cara al punt de vista dels països d’origen d’aquests capitals.

És convenient fer una lectura d’algunes parts del contingut del text de la Llei.

Parlem de l´Exposició de motius.

El primer paràgraf defineix la inversió estrangera privada com una eina per “…fomentar el creixement econòmic…” i “…la captació d’aquests recursos per atreure l’emprenedoria, el talent, la innovació i el coneixement.”

Podem tenir la sensació que, els propulsors d’aquesta Llei no confien massa en els potencials dels propis ciutadans i professionals que visquem, produïm i consumim al país, que coneixem els codis, no escrits, dels potencials laborals, de producció i de benefici que ens relacionen.

Per altre costat, es dóna per fet que els inversors estrangers portaran amb el capital econòmic i la creació de les seves empreses, els seus propis recursos humans, els seus professionals de confiança, els seus propis gestors, els seus treballadors.

Això ens ha d’alarmar, perquè, si succeeix així, pot haver nous assalariats i llocs de treball, però el nombre d’aturats a Andorra, no solament no baixarà o s’estabilitzarà, sinó que pot augmentar.

El “…fomentar el creixement econòmic…” ho afegim a la següent reflexió.

En el segon paràgraf afirma que la inversió estrangera, concretament la directa, “…influeix en el creixement i augmenta la productivitat i l’eficàcia en l’ús dels recursos del país receptor.” i “…la difusió de bones pràctiques en matèria de gestió d’empreses, la transferència de tecnologia, la implantació de programes de formació i l’increment dels ingressos fiscals dels països receptors.”

Quan es parla de influir o fomentar el creixement econòmic, hem de suposar que és en benefici de l´Estat, que som tota la ciutadania, tant dels que obtenen més, com dels que ho estan perden tot. Però l’experiència i l’historia del nostre país, ens demostra que no es així. I l´Estat (que som tots nosaltres) facilita les condicions perquè els particulars facin negocis i obtinguin beneficis. I parlant sobre aquesta llei, els inversors estrangers només faran créixer la seva economia, i si s’escau, explotaran els pocs recursos que podem tenir.

En un país com el nostre, on les practiques en gestió d’empreses (o negoci), com en general l’economia nacional, més que de doctrina economicista (el canvi d’orientació dels recursos a l’economia actual es va produir no fa masses dècades), és d’hàbits i tradicions, basada, principalment, en conceptes de territorialitat (“Jo soc amo del meu negoci i faig el que vull”); de benefici ràpid, sense planificació, o bé, aquesta a curt termini; de decisions unilaterals i individualistes per part de cada empresari; i que les noves practiques de gestió, provinents de l’exterior, els agafarà a contrapàs i significarà, o l’adaptació (pujar al carro com sigui) o sucumbir.

El tercer paràgraf invoca la Llei 2/2008, del 8 d’abril, d’inversions estrangeres, i reconeix que “…les mesures impulsades no han estat suficients…”, pel que justifica “… en un context de crisi en què la majoria dels indicadors econòmics del Principat presenten encara una tendència a la baixa, es confirma la necessitat d’efectuar reformes estructurals i, en particular, de modificar el marc legislatiu actual en matèria d’inversions estrangeres, amb l’objectiu de cercar un espai més ampli per al progrés i la competitivitat.”

Temerària argumentació i temerària decisió. A pesar de certes potestats de decisió per part del Govern que es reconeixen a la Llei, respecte a les inversions estrangeres, no ens aclareix el que ens pot suposar (en un ventall de possibilitats, no només una única versió), que un Estat com el nostre, amb una feblesa econòmica, social i política tan evident, al posar-nos en mans d’un capital multinacional, o d’una economia, que exprimeix i arrabassa la independència econòmica, social i política dels països febles on aterra. No es el nostre progrés el que està en joc, es el nostre saqueig. Podem afirmar que als ciutadans no se’ls ha informat dels pros i contres d’una decisió legislativa com aquesta.

Seguidament, al quart paràgraf, en to patriòtic i triomfalista, enarbora que aquesta és la formula per “…posicionar l’economia andorrana en situació de competir en igualtat de condicions amb les economies veïnes, i alhora ha de fer que Andorra constitueixi un destí atractiu per a nous sectors i empreses. En definitiva, l’obertura econòmica és el camí que més garanties d’èxit pot donar per assegurar una nova fase de creixement i prosperitat a l’economia i la societat andorrana.”

La pretensió de la frase ens vol fer creure que, econòmicament, som tan forts com les economies que ens envolten. Com si amb unes paraules escrites i aprovades legislativament, ja ens pogéssim comparar a les riqueses que tenen, transformen i generen altres països més ella de les nostres fronteres. A la fi, amb aquesta Llei, els nous sectors i empreses que es creïn o potenciïn, i el desitjable creixement i prosperitat de la nostra societat, serà el que vulguin els inversos exterior estrangers. O no serà.

Però apareix un nou concepte en el discurs: “Obertura” econòmica. En la definició econòmica més pròxima es la de “Obertura de crèdit: Conveni pel qual un banc s’obliga a concedir als seus clients un crèdit per temps determinat i quantitat certa. Sols ser un contracte preparatori de noves operacions.” El text de la Llei va acompanyat d’un dogma de fe que sembla inqüestionable: “…és el camí que més garanties d’èxit pot donar per assegurar una nova fase de creixement i prosperitat a l’economia i la societat andorrana.”

Alguns sectors i empreses d’Andorra ja fa anys que van fer la seva particular obertura econòmica (o canvi d’orientació del negoci). El sector financer (la banca) i algunes empreses privades, es van projectar cap un mercat exterior.

Fer una obertura econòmica cap l’interior significarà un nou concepte d’oferta empresarial per part dels inversors estrangers (amb les seves particulars visions i idees), i l’acceptació, per part nostra, de la creació dels nous productes empresarials i de consum que ens aportaran. Si volem mantenir l’orientació de l’economia turística, hem de pensar en acceptar, i oferir, quelcom més que productes no competitius, d’alguns sectors empresarials actuals, com són les activitats d’esbarjo i d’oci que ja no atrauen al consumidor estranger i que no els hi complauen satisfactòriament. Haurem de canviar de sectors i d’orientacions econòmiques.

No obstant, al cinquè paràgraf, ens expressen una “…sèrie de salvaguardes per preservar els interessos que l’Estat considera estratègics.”, plantejant la “…possibilitant que el Govern denegui, de forma motivada, l’autorització a les inversions les condicions de realització de les quals puguin perjudicar l’exercici del poder públic, de la sobirania i seguretat nacional, de l’ordre públic, del medi ambient o de la salut pública.”

Això està clar, com s’explica al sisè paràgraf, “Els principals objectius de l’obertura econòmica són atreure les inversions i les empreses que poden contribuir més al desenvolupament econòmic, que poden oferir una diversificació més gran de l’economia i que aporten un alt valor afegit.” No obstant, oh!, “…es pretén evitar un efecte desfavorable sobre la lliure competència, el mercat de treball i l’equilibri financer dels recursos públics.” I així “…s’estableixen una sèrie de factors objectius per valorar la inversió, com ara el model ocupacional i formatiu, el valor de la inversió, el pla d’expansió o el nivell de compromís amb el Principat, entre altres.”

O sigui que de liberalització econòmica res. O pot ser sí, si interessa a algun “lobby” econòmic de dins del país, o de fora. Sí, però no, o, no, però si.

Nova percepció de descoratjament o manca d’estímuls pels inversors estrangers. No hi seguretat de que siguin acceptats projectes econòmics que als països del nostre entorn ja funcionen.

La Llei ha de ser més precisa i els reglaments que la desenvolupin, no han de ser censors de les iniciatives econòmiques. La discrecionalitat o motius del Govern per denegar una inversió, no ha d’estar supeditada al proteccionisme d’interessos ocults, al tràfic d’informació privilegiada, o al nepotisme maquillat. La credibilitat del nostre país no es fonamenta únicament en desenvolupar lleis que donin imatge d’obertura. Els comportaments dels nostres governs, en el desenvolupament i l’aplicació de les lleis, han de ser transparents i honestos. No basta la façana pintada. El edifici també ha de demostrar ser sòlid. I des de l’exterior, s’apercebrà la veritat, o falsedat, de la nostra credibilitat i de la nostra honestedat.

El setè paràgraf en explica la idea que “…l’exercici de l’activitat dels professionals liberals (estrangers) es condiciona a la seva residència efectiva i permanent (sense els vint anys de residencia previs per poder exercí), així com al criteri de reciprocitat, que permeti l’exercici efectiu de la professió liberal als nacionals andorrans en l’estat d’origen de qui sol•licita exercir una professió liberal a Andorra.”, que no obstant, en la Disposició addicional primera, punt 2, de l’articulat, es regula que “El Govern, mitjançant habilitació especial per decret, pot atorgar autoritzacions per a l’exercici de les professions liberals a persones estrangeres que no compleixin el requisit de residència efectiva i permanent, o bé el principi de reciprocitat,…” ( ) “…atenent criteris d’experiència, de qualificació, i/o de reputació professional i empresarial dels professionals liberals concernits, i també d’acord amb les necessitats sectorials del Principat.”

El “Decretaç”, que planteja novament el “sí, però no, o, no, però sí”. O és el servei a la carta per algun sector econòmic del país?; o és per servir els interessos dels inversors estrangers que portin els seus propis empleats o professionals?.

Els diferents governs d’Andorra implicats, no han aplicat el criteri i compromís de la “reciprocitat” amb el Tractat trilateral amb Espanya i França, i amb el Bilateral amb Portugal. I això ho tenen clar els governs dels altres països. Pot ser s’allarguin molt les negociacions per gestar i fer efectiu el criteri de reciprocitat.

Els nous tractats es tindran que filar molt prim, perquè els professionals liberals dels altres estats seran els primers vigilants dels nostres acords i compromisos, de les nostres accions i decisions. No permetran greuges, ni injustícies, ni perjudicis als seus interessos.

El paràgraf vuitè, ens diu que “…a les inversions en immobles, s’eliminen les limitacions actuals establertes en dos pisos o apartaments per persona física estrangera…”.

Potser hi hauran estrangers que invertiran en Andorra, comprant molts immobles, i això beneficiarà als que participen en la construcció (arquitectes, constructors, industrials, etc.) i als intermediaris (immobiliàries, bancs, asseguradores, etc.), i a més pot ser deixaran alguns impostos a les arques públiques. Però tot plegat significarà construir més, per vendre més, i que hagin més vivendes buides. I mentrestant els que visquem a Andorra, els que vivim al dia, no ens poden comprar una vivenda i hem de pagar lloguers que ens escanyen. També considerem que hi ha una possible contradicció (o absurditat) que reflexionarem quan analitzem els articles13 i 14.

Hi ha una frase al novè paràgraf que ens invita a palpejar el tracte de favor que rebrà l’inversor estranger, en el procediment d’autorització, quan s’ha de resoldre una sol•licitud d’inversió estrangera, i que s’expressa dient “…s’estableix l’acceptació en cas de silenci de l’Administració.”, i que en l’article 18, punt 3, paràgraf 2, plasma: “Transcorregut el termini de resolució indicat anteriorment, inclòs el de la pròrroga, sense que s’hagi adoptat una resolució expressa, l’autorització s’entén en tot cas concedida.” Vol dir resposta afirmativa. Per els inversors estrangers la pastanaga.

No com a la resta dels mortals que visquem sota la tutela de les administracions públiques andorranes, que si se’ns aplica el silenci administratiu, vol dir resposta negativa. Per nosaltres la bastonada.

Al onzè paràgraf ens informa que al capítol primer de l’articulat “…conte disposicions generals que estableixen les definicions…”, “…naturalesa jurídica…”, “…clàusules de salvaguarda…”, “…classes i formes d’inversió estrangera,…”, “…seguint les categories utilitzades tradicionalment en l’àmbit de la Unió Europea per tal d’augmentar la seguretat jurídica…“. i “…es regulen els pagaments i cobraments derivats de les inversions estrangeres per complir una funció de control.”

Suposem que, efectivament, s’apliquessin els criteris i “categories”, utilitzades en l’àmbit de la Unió Europea. Però esperem que sigui de forma rigorosa, com es podria exigir a qualsevol membre de la mateixa Unió. No seria acceptable que, degut a que el Principat no es membre de la Unió, reglamentéssim uns marges de flexibilitat que permetés jugar, al nostre favor, amb el concepte de “seguretat jurídica”.

Coneixent-nos, i com ens coneixen, en l’aplicació de les nostres legislacions i reglamentacions, i les interpretacions de les mateixes que fan les nostre autoritats i les nostres administracions públiques, els poders públics hauran de ser molt transparent i acurats en el desenvolupament d’aquesta llei, per evitar donar una imatge de descontrol o de mala gestió.

En una última frase d’aquest paràgraf, se’ns diu “…es regulen els pagaments i cobraments derivats de les inversions estrangeres per complir una funció de control.” Interessants paraules: “pagaments i cobraments”. Ja reflexionarem més endavant sobre la direcció i el significat de les mateixes als articles 4 i 5.

El que ens pot sorprendre és que en el paràgraf dotzè, que diu “Per a les inversions en cartera, es manté la liberalització amb caràcter general i sense procediment d’autorització.”, s’acota una “excepció” a la Llei, que no ens aclareix en quin àmbit jurídico-econòmic es desenvoluparia o com quadraria amb els “criteris” i “…les categories utilitzades tradicionalment en l’àmbit de la Unió Europea…”.

Per un costat, frases com: “La inversió estrangera privada…”, “…eina estratègica de la política per fomentar el creixement econòmic impulsada pels estats,…”, “…, influeix en el creixement i augmenta la productivitat i l’eficàcia…”, “…l’increment dels ingressos fiscals dels països receptors.”, “…la necessitat d’efectuar reformes estructurals…”, ”…amb l’objectiu de cercar un espai més ampli per al progrés i la competitivitat.”, “…posicionar l’economia andorrana en situació de competir en igualtat de condicions amb les economies veïnes,…”, “…que Andorra constitueixi un destí atractiu per a nous sectors i empreses.”, “…l’obertura econòmica és el camí que més garanties d’èxit pot donar per assegurar una nova fase de creixement i prosperitat a l’economia i la societat andorrana.”, “…atreure les inversions i les empreses que poden contribuir més al desenvolupament econòmic, que poden oferir una diversificació més gran de l’economia i que aporten un alt valor afegit.”, “…evitar un efecte desfavorable sobre la lliure competència, el mercat de treball i l’equilibri financer dels recursos públics.”, son tot un al•legat a la benevolència i la beneficència de la llei en favor de tots nosaltres, els ciutadans d’Andorra.

Per un altre costat, es magnifica la finalitat de l’obertura econòmica de la llei, afirman que “…és el camí que més garanties d’èxit pot donar per assegurar una nova fase de creixement i prosperitat a l’economia i la societat andorrana.”, com a be general, i per l’altre, la divinitza com única “…eina estratègica de la política per fomentar el creixement econòmic impulsada pels estats,…”.

Feta aquesta primera reflexió vers l’exposició de motius, deuríem de recordar que al Principat d’Andorra, les exposicions de motius de les lleis no tenen caràcter “vinculant”, i, en conseqüència, no son d’obligatori compliment per part de l’administració pública o de l’estat. Sí es vinculant l’articulat de les lleis. Però ja sabem que, feta la llei, fets els reglaments que poden reinterpretar, canviar o anul•lar quelcom.

Entrem ara a veure l’articulat de la llei.

En l´article1, punt 1, “Es consideren inversions estrangeres les adquisicions, per qualsevol títol, de béns situats al Principat per part de: apartat b) les entitats públiques de sobirania estrangera,…” que en una disposició més clarificada del punt 3 “…s’entenen que són entitats públiques de sobirania estrangera els estats estrangers, les entitats i les institucions oficials públiques estrangeres i les societats i les empreses públiques de nacionalitat estrangera…”, “…o tinguin la qualificació de públiques per la legislació del país d’origen.”

és evident que, en l’exposa’t que ens fa aquest article, l´Estat andorrà sobirà, obra les seves portes econòmiques a altres estats sobirans. Una de les percepcions que podem senti és que, si altres estats fan inversions o tenen propietats al nostre país, no serà per casualitat. Aquest significaria un primer pas per que ens colonitzen, econòmicament parlant ?, o per influir en la nostra política, en els centres de decisió i sobre els càrrecs administratius i politics?. Si seguim per aquest camí, serà una qüestió de temps, que la correlació de forces es decantin en favor dels més poderosos econòmicament. I el nostre país no té una economia forta, sinó no, no hauríem desenvolupat aquesta llei.

És clar que en l’article 2, punt 2, se’ns afirma “…únicament pot denegar l’autorització d’inversió estrangera,…” ( ) “…quan la inversió pugui perjudicar, encara que sigui ocasionalment, l’exercici del poder públic, la sobirania i la seguretat nacional, l’ordre públic i econòmic, el medi ambient, la salut pública o l’ interès general del Principat…”. Igualment al segon paràgraf del mateix punt 2, se’ns diu “…verificar, entre altres elements, que la inversió no pugui produir un efecte desfavorable sobre la lliure competència, el mercat de treball i l’equilibri dels recursos públics,…”

És un alleujament pensar que un ministre pot denegar una autorització d’inversió estrangera per salvaguarda la nostra sobirania,… i altres qüestions importants. Però resulta ser que tots coneixem, sobradament, l’influència que tenen les corporacions econòmiques internacionals sobre el món globalitzat, la d’unes entitats o estat forts, sobre d’altres febles. I tots coneixem el domini de la banca en tots els llocs, sobre tot si l´Estat li deu cales. Això si és oferir el nostre “producte” en safata de plata.

Tots sabem que en un país tant petit com el nostre, les relacions entre les persones son més properes, més amigables, més directes, d’interessos més exclusius. Amb la política també. Això permet una possible relació de tràfic d’influències i d’informació privilegiada, o la manca de transparència (que forma part de la norma no escrita, que utilitzen totes les administracions públiques i parapúbliques del nostre país, per ocultar informació), que no poden donar garanties de igualtat en la lliure competència, ni d’equilibri de decisions i de recursos públics.

Per cert, es suposa que aquesta llei ens assegura (i promet a la fi) que l´inversió serà estrangera. O sigui que els calers, la injecció econòmica, vindrà des de fora del nostre territori, cap el nostre interior. Aleshores, que te que veure l’efecte desfavorable de “…l’equilibri dels recursos públic…”, i més concretament el “factor objectiu” en “La planificació dels recursos necessaris, públics i privats, i el seu finançament.” És que a sobre tindrem que posar nosaltres calers per que vinguin estrangers a invertir ?. Quin negoci.

Per altre costat, tot inversor estranger confiarà més en els seus propis treballadors i directius, formats i especialitzats en el sinus de la seva empresa, abans que en els treballadors del país on inverteix, salvo per raons de menor cost salarial o forçat a contractar els treballadors nacionals. Els nostres treballadors, que estan en l’atur laboral, i els que es sumaran a aquest nombre d’aturats en un futur immediat, no podran aspirar a un treball digne i de qualitat, amb l´inversió estrangera.

Dels articles 4, 5, farem un pensament després.

Al Capitol tercer, Inversions en cartera, a l’article 12 s’allibera un “modus operandi” d’inversions quan diu “Les inversions en cartera són lliures i no estan subjectes ni al deure de sol•licitud d’autorització prèvia ni als deures de formalització i declaració previstos en aquesta Llei.” Creiem que el control d’aquest tipus d’inversió deuria ser controlada i fiscalitzada per conèixer el seu origen.

Hi ha un possible despropòsit en el Capítol quart, Inversions en immobles, que en l’article 13, Definició, ens exposa que són aquelles (Inversions en immobles) que s’efectuen “…mitjançant l’adquisició de la propietat i altres drets reals sobre immobles, i de les concessions administratives que suposin un ús privatiu de béns immobles,…”, que en el Regim de l’article 14, punt 2, ens aclareix que “…estan subjectes a l’autorització prèvia…” ( ) “…les inversions en immobles que vulguin efectuar les persones jurídiques de nacionalitat estrangera, incloses les entitats públiques de sobirania estrangera.”, i que al punt 3 del mateix article, bloqueja qualsevol interès de fer negoci (obtenir benefici econòmic), per part de l’inversor estranger, al invertir en un immoble, ja que: “No es poden autoritzar inversions en immobles que vulguin efectuar persones jurídiques estrangeres que es dediquin a l’adquisició o a la construcció d’immobles amb la finalitat de comercialitzar-los, inclòs l’arrendament.”

Necessitem aclariments per part del legislador. Si aquest vol “no autoritzar inversions en immobles a persones jurídiques estrangeres, que vulguin adquirir-los o construir-los amb l´intenció de comercialitzar-los o arrendar-los”, les entitats públiques de sobirania estrangera també estan subjectes a la mateix voluntat del legislador ?. I si així fos, en qualsevol dels casos, quin interès te la persona jurídica estrangera, o qualsevol entitat pública de sobirania estrangera, en invertir o comprar immobles?, siguin u, dos, quatre, vuit, setze, etc., si en realitat serà una inversió sense futur, una inversió morta. Qui necessita comprar i poseir més d’un immoble, en un país tan petit, sinó es per especular o emmagatzemar ?.

L’article 4, Cobraments i pagaments, ens precisa que “Els cobraments o els pagaments derivats de les inversions estrangeres i de la seva liquidació s’han d’efectuar a través d’entitats bancàries autoritzades al Principat d’Andorra o d’entitats bancàries domiciliades en algun dels països que no siguin considerats no cooperatius en matèria de prevenció de blanqueig de diners i de finançament del terrorisme,…”

Des de les entitats bancàries domiciliades en algun dels països que siguin considerats cooperatius, tramitaran unes quantitats o inversions econòmiques, caudals invertits per estrangers (suposem que seran números de quantitats de comptes a comptes bancàries), a entitats bancàries autoritzades del Principat, i després, “el sector financer d’Andorra farà els cobraments i els pagaments derivats de les inversions.” Igualment farà la liquidació de les inversions estrangeres.

Però encara s’afegeix més, segons ens defineix l’article 5, Transferència a l’exterior, “Els titulars de les inversions estrangeres…” ( ) “…poden transferir a l’exterior el producte que obtinguin de la seva liquidació i els rendiments obtinguts amb les dites inversions.”

Com ja hem dit al principi, si l’individu o societat inversora estrangera no te garantida la transferència al lloc de l’exterior que ell vulgui, dels beneficis obtinguts i de la recuperació de les quantitats econòmiques invertides, dubtarà en la decisió d’invertir.

La percepció que tenim és que entre bancs va el joc. Les entitats bancàries dels països d’origen de l´inversió estrangera ens envien uns caudals econòmics, després les entitats bancàries d’Andorra li envien a aquells. I “entre transferències, cobraments, pagaments, liquidacions, tramitacions i gestions generals, els diferents sistemes financers (segons les respectives normatives) de cada país cobraran les seves respectives comissions, interessos i altres”. “El sector econòmic més beneficiat serà la banca”, ja que és a través de la mateixa que es realitzaran totes les transferències econòmiques, en un sentit o en un altre, “coneixedora dels diferents tipus d’economies (orígens i destins) que es mouen pel mon, i de la seva forma d’inversió al Principat”.

La manca d’una banca estatal (nacional), fa que els beneficis de les transaccions vagi a mans de l’oligarquia financera del país. Potser ens tindríem que plantejar la necessitat de “crear una banca nacional”, per que l´Estat andorrà pugui, també, beneficiar-se de les comissions i beneficis de les gestions esmentades.

La Disposició addicional quarta ens explica que: “Les entitats bancàries andorranes han de facilitar al ministeri encarregat de les finances la informació que els requereixi, amb caràcter individual i de forma excepcional, sobre l’origen, el destí i el concepte de les operacions vinculades a les inversions regulades en aquesta Llei, en què intervinguin.”; “Les entitats bancàries andorranes han de comunicar al ministeri encarregat de les finances amb caràcter trimestral informació relativa als moviments de capitals en base agregada i ordenada per països d’origen i de destí.”; “Les entitats bancàries andorranes no poden executar cap de les operacions referides a l’article 4 d’aquesta Llei sense obtenir prèviament la informació a la qual es refereix l’apartat 1, i totes les persones que participin en les operacions estan obligades a facilitar-la.”

Coneixen, com coneixem, l’historia de la relació estreta entre l’economia administrada pels governs andorrans i comuns, i les entitats financeres (bancs, inclòs estrangers), que ha sigut, i és, una relació de deute d’aquells pels préstec rebuts d’aquestes, per poder finançar l’economia de les administracions públiques, podem dubtar de que hi hagi un escrupolós requeriment formal o reclamació (molt menys exigència) al demanar, a les entitats bancàries andorranes (i obligació per part d’aquestes), informació sobre operacions vinculades a les inversions (estrangeres), o informació periòdica sobre moviments de capital, o que “s’esmerin” molt a obtenir informació prèvia abans d’executar cap operació de cobraments, pagaments, liquidacions o transferències. El Govern demanarà als bancs només aquella informació que els bancs tinguin bé a donar.

Donar prioritat a una llei que obra les portes al capital estranger, “sense desenvolupar, garantir i consolidar, prèviament, el estat de dret, democràtic i social”, és permetre alimentar i desviar interessos a individus i corporacions econòmiques (nacionals o multinacionals), o inclús a alguns sectors polítics, de forma particular, i allunyar-se de l’ interès general de la societat andorrana.

Abans d’obrir el mercat econòmic del Principat, s’han de “consolidar els manats provinents de la Constitució Andorrana i del dret internacional”, respecte als drets humans i socials, com elements prioritaris de desenvolupament legislatiu.

S’ha d’arribar, com element prioritari de desenvolupament legislatiu, a consolidar el estat social, democràtic, de dret, que sén els fins de la vida i els drets humans, tutelats i garantits per el propi Estat, en homogeneïtat amb els estats del nostre entorn i perfectament assumible per la nostra societat.

I per tal de mantenir l’harmònica i ordenada coexistència entre totes les persones que la constitueixen, i cadascuna, per la seva protecció, pel progrés social, per la solidaritat i per la interdependència social, es necessari d’intervenció de l´Estat com a garant principal econòmic, fonamentat en una economia de mercat, segons exposa la Constitució, però social, basant-se en el creixement econòmic prudent, fiscalitzat i sostenible, harmoniós i equilibrat, que ens doni qualitat de vida, que conservi els recursos naturals, que promogui el desenvolupament integral de la persona, i que es doti dels mitjans necessaris, situant, en el àmbit econòmic, la manutenció d’un fons d’erari públic.

La justificació fiscal per crear i mantenir aquest erari públic, es la de dotar de recursos financers al propi Estat, per tal que pugui dur a terme el servei que la societat li encomana, i, consequentment, es imperiós l’aplicació d’impostos, que es l’aportació obligatòria que exigeix el poder públic als ciutadans, que en el cas del Principat ho defineix l’article 37 de la Constitució, amb el fi d’atendre a la seva pròpia subsistència i a les despeses i serveis de caràcter públic establerts en benefici de tots els que formem l´Estat.

El impost que l´Estat ha de recaptar, té que ser per a tots els ciutadans, sense privilegis personals, en relació d’harmonia amb les condicions i poder econòmic de cada contribuent, per disposar dels mitjans econòmics necessaris per resoldre i cobrir les mancances i dèficits socials dins la nostra societat, mitjançant la intervenció i el desenvolupament de gestió social.

Pel sector bancari, i altres entitats semblants, ha d’haver una doble raó de mesura de control fiscal. Una, pel protagonisme econòmic que ostentant al Principat, i altre pel monopoli que tenen en les transaccions o gestions econòmiques a dins i fora del país. Això obliga a prendre mesures com un pla comptable, per a les entitats financeres, que permeti determinar, de forma fiable, les dades fiscals de les seves activitats econòmiques i dels seus resultats. En la situació de privilegi estructural del sector, té sentit aquesta mesura, per a que es determini una fórmula d’aportació fiscal específica del sector bancari.

CONCLUSIONS

Abans d’obrir el mercat econòmic del Principat, com element prioritari de desenvolupament legislatiu, s’ha de consolidar el estat social, democràtic, de dret, pels mandats provinents de la Constitució Andorrana i del dret internacional, que són els fins de la vida i els drets humans, tutelats i garantits pel propi Estat.

I, posteriorment, per tal de mantenir l’harmònica i ordenada coexistència entre totes les persones, i cadascuna, que el constitueixen, per la seva protecció, pel progrés social, per la solidaritat i per la interdependència social, es necessari d’intervenció de “l´Estat com a garant principal econòmic”, fonamentat en una economia de mercat, però social, basant-se en el creixement econòmic prudent, fiscalitzat i sostenible, harmoniós i equilibrat, que ens doni qualitat de vida, que conservi els recursos naturals, que promogui el desenvolupament integral de la persona, i que es doti dels mitjans necessaris, situant, en el àmbit econòmic, la manutenció d’un fons d’erari públic.

En l’Exposició de motius se’ns ofereix, en to de “patrioterisme pretensiós i triomfalista”, i des d’un punt de vista purament “propagandístic”, un “al•legat a la benevolència i la beneficència de la llei, magnificant i divinitzant la finalitat de l’obertura econòmica, com a dogma de fe inqüestionable i únic”, per a be general en favor de tots nosaltres, els ciutadans, i amb una visió de futur assegurat per tota la societat andorrana, com si tots fóssim els destinataris i beneficiaris de la nova obertura econòmica. Però “no ens explica com es beneficiarà l´Estat, que som tots els ciutadans”.

Respecte al plantejament de que el Govern denegui les inversions estrangeres, perquè puguin perjudicar el medi ambient o la salut pública, “no coneixem cap normativa econòmica general, que prioritzi els interessos generals enfront dels privats”. No ens consta aquesta prioritat, en les decisions econòmiques governamentals dels últims anys.

Ignorem quin sentit te la participació en inversions directes, amb l’adquisició de drets politics.

El sector econòmic més beneficiat serà la banca, ja que es a traves de la mateixa que es realitzaran totes les transferències i gestions econòmiques, en una direcció o en un altre, i que es coneixedora dels diferents tipus d’economies (orígens i destins) que es mouen pel mon, i de la seva forma d’inversió al Principat. És necessari “crear una banca nacional”, perquè l´Estat andorrà controli i es beneficií més directament de les gestions de les inversions estrangeres.

Igualment, en termes generals, a la Llei, hi han llacunes en questions de seguretat econòmica i social, per que, entre altres, es proclamen unes afirmacions tan genèriques i ambigües, que no defineixen, amb claredat, a qui va dirigit, i com serà el benefici de la política econòmica d’obertura i inversió estrangera, o si la seguretat jurídica està en consonància amb els criteris de la U.E.

I en referència a aquesta, Andorra està ubicada geogràficament en mig dels països que pertanyent a la U.E., i està obligada a respectar unes certes regles del joc amb aquestos països, ja que el nostre futur està lligat a la U.E.

Hem de prioritzar, i en conseqüència no ens podem allunyar, dels criteris econòmics i socials establerts en la convivència de la U.E., per assegurar una estabilitat econòmica futura del Principat, participant i competint d’una forma normal i legal en els mercats de la U.E., amb acords que defineixen i consolidin els drets i deures d’ ambdues parts.

O bé, ran la possibilitat d’acceptar la legislació econòmica i social comunitàries, amb l’adhesió d´Andorra a la U.E., que significaria la submissió total als tractats, directives i regles que coordinen la política econòmica i fiscal de la U.E., sense contrapartides.

Establir el concepte, classes i formes, seguint categories utilitzades en el àmbit de la U.E., no significa aplicar els controls econòmics i fiscals de la mateixa.

A pesar de tots els esforços, la consideració de paradís fiscal està relacionada amb l’opacitat i manca de transparència de la gestió i de les operacions financeres.

Els acords de cooperació, fins ara, només són papers, que de moment no generen, ni consoliden, vincles de confiança.

Andorra no posseeix un sistema de comptes nacionals, ni estadístiques sistemàtiques sobre la evolució de l’activitat econòmica. Reflexa una tradició de la població i dels seus governs, que rebutgen la ingerència de l’Estat en la vida econòmica privada.

Sense controls severs sobre la vida econòmica del país o sense la obligació de tenir una fiscalitat rigorosa i oberta, no hi hauran garanties de la netedat i transparències de les inversions estrangeres, ni d’altres moviments econòmics al Principat.

Una Llei d’Inversions estrangeres amb la finalitat de reactivar l’economia nacional, ha de fixar els mecanismes de control econòmic i fiscal per tal d´evitar sospites i desconfiances per part dels nostres veïns de la U.E.

La U.E. obrirà les fronteres a la concurrència económica de capital i a la concurrencia de professions liberals, a canvi de que es faci amb igualtat de condicions.