Justícia a pèl

Stephen Gough és un activista de 52 anys. De què? Clama pel seu dret a gaudir de la llibertat i de la veritat; clama pel seu dret a anar nu per la vida. Porta empresonat uns quants dies i paga una sentencia de 657 dies de reclusió en la presó del poble de Perth, a Escòcia, per desordre públic.

La seva demanda és que el deixin tranquil i poder fer camí per la vida despullat, perquè pensa que aquesta és una manera d’expressar el que és i el que som de debò, sense subterfugis: “podem viure la vida que d’altres esperen o podem viure la nostra autèntica veritat. La diferència està entre viure una vida conscient i viure-la inconscient. Per mi, és la mateixa diferència entre viure o no viure”. Per tant, repta a la societat i als seus subterfugis, als homes i dones que “tapen les seves vergonyes” i viuen en la comoditat dels clixés, dels eufemismes, de les convencions, dels amagatalls que permeten fer veure que som el que no som, per tal de no haver de prendre partit, per tal de no ser criticats, per tal que no ens vegin com som en realitat.

A Karachi, al Paksitan, el cadàver d’una dona jove provoca prou indiferència entre les institucions, la policia, la justícia com per que resulti aclaparadora la seva nota de suïcidi, deixada en un hotel de Roma abans de llençar-s’hi des d’una sisena planta: “Pel silenci de la llei davant de l’atrocitat i la insensibilitat dels governants”. Ho signava fa uns dies Fakhra Younnus. Tenia 34 anys . En feia 12 que, amb 22 anys, va ser ruixada a la cara i al cos pel qui s’havia casat amb ella: Balil Khar, fill d’un polític del partit majoritari al Pakistan, que aconseguí ser absolt del delicte gràcies a les connexions polítiques del pare. Fakhra, amb el suport de l’escriptora pakistanesa Tehmina Durrani, ha estat a Itàlia intentant, amb 39 intervencions quirúrgiques, recuperar alguna cosa de figura humana. No hi havia res a fer.

I, entre el que mostrem a l’exterior en forma de vestits i de litúrgies que aprenem des de ben petits, i el que rau en el nostre interior més profund, vet aquí que si que s’acaba demostrant que hi ha un element determinant: el nostre cos. La nostra manera da caminar, la repartició del greix, l’actitud, les formes i el siluetejat, la pell i la seva tersura, el color…. si tenim més o menys muscle o com el mostrem. Tot això denuncia la nostra manera de ser. Las paraules són l’embocall de les emocions i fins i tot les poden amagar si som prou hàbils. Els vestits són l’embolcall de les nostres veritats profundes com a persones, i els utilitzem fins i tot per enganyar.

No és just. I tant que no és just que Fakhra fos un monstre i que el seu creador visqui impune. I la veritat absoluta i sincera de l’Stephen es manifesta en tota la seva necessitat quan descobrim la mesquinesa que es pot amagar darrera de la roba: fins i tot un bidó d’àcid.

Què es just? I per què delim tant per la justícia? Si no coneguéssim la brutal injustícia, potser no sabríem gaudir amb plenitud de la justícia, més o menys rica, mes o menys pobre que ens envolta. M’ha donat per pensar que la justícia la creem amb la vista, quan fem créixer accions sense consciència, que acaben formant monstres…..

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*