Bharti Kumari, l’heroïna que tenim a dins

La Bharti Kumari és d’una peça i ens fa sentir com, d’alguna manera tot pot ser diferent si ho fas amb tota la força del teu ésser, si t’ho demanes des del fons de l’ànima. La Bharti és una noieta india. Ara ja deu tenir uns 13 anys. Va sortir als diaris fa un any i la seva història va escalfar-me el cor. I em va fer confiar en mi mateixa una mica més, mirant de comprendre que tots tenim un gegant a dins, preparat per sortir a bufar el vent i fer que s’inflin les veles del nostre propi vaixell vital. El titular que explicava la seva història ens introduïa: pels matins estudia en un poble proper a casa seva, a Kusumbhara. La tarda, la dedica a ensenyar el que ha aprés als seus veïns. Això que ja fa anys que dura és impressionant, perquè en el seu testimoni trobem una consciència poc corrent: “la meva jornada és llarga i miro d’estudiar a la nit. Però ensenyar és el m’agrada fer. Gaudeixo ensenyant als nens”, deia la Bharti.

Amb tot, no és això el millor d’aquesta princesa dels llapis, la goma i dels coneixements. El millor es la seva pròpia història. El 1998 va ser abandonada pels seus pares en néixer en una estació de tren. El Rampati, un agricultor que la va trobar, la va adoptar. Als set anys va començar a anar a l’escola del seu poble, que està a una hora caminant de casa seva. El seu pare adoptiu, que és també un àngel de la guarda –és clar-, la va animar a seguir estudiant en comptes de fer-la treballar al camp. I avui, dona classe a uns 50 infants de la zona, dessota d’un arbre, després de prendre classe ella mateixa en un altre escola, la que està a una hora a peu. Bharti pertany a la casta dalit, una de les més baixes de la ïndia. Hi ha uns 10 milions d’infants que viuen en zones rurals com la seva, condemnats a treballar a la terra o res, perquè no hi ha escoles. Un 50% de les dones i nenes són analfabetes. El somni de la Bharti és ser mestra “de veritat” algun dia. Mentre les guerrilles maoistes fan estralls en la zona on viu, ella posa tot el seu empeny en allò que estima i que és el seu do: aprendre i ajudar a aprendre.

Digueu-me pàmfila. O somiatruites. Però la Bharti em fa sentir que encara haig i puc fer moltes coses. I que el meu do l’haig de compartir perquè sigui autènticament un do. A vegades, potser més sovint que no som capaços de detectar en la nostra consciència, necessitem parar. Replegar-nos endins, i mirar les profunditats dels nostres desitjos, anhels, necessitats. I saber si, allò que ens demana el cor, és el que fem realment en la quotidianitat. I si ens adonem que hi ha coses que ens fan sentir malament…Que ens hem perdut, i que no som feliços a dins de la nostra pell… Hem d’aturar-nos. Potser jeure. Una estona llarga. I sentir com a poc a poc, tot es para. Es imprescindible –encara que dur, sovint- preguntar-nos sobre els desitjos profunds del nostre cor. Que no solen ser els de la ment, ni els de l’orgull, ni els de l’ego, ni els de la por. Els desitjos del nostre cor són aquells que ens marquen el nostre esdevenidor. Allò que ens diu l’ànima. El que conjura els fantasmes de l’enveja i els de la por. Allò pel que vàrem néixer i ens fa feliços de dur a terme. És el nostre do. Inclou els nostres valors. I és la nostra oportunitat de ser d’una peça.

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*