Parlant d’acarnissament

Em va rebre al seu despatx. De fet, m’havia fet cridar a la redacció del Diari, on treballava aleshores, i jo vaig respondre ben ràpid. Era la resposta a les quantes trucades que havia fet per demanar informació sobre un cas que duia la seva instància?

En principi, el meu esperit rebel em situava en una expectativa distant del que passaria en aquell despatx que recordo sobri i molt lluminós. Després de la conversa d’una mitja hora llarga, Joan Brunet em va deixar una impressió de fortalesa i de domini (poques bromes amb ell) però també alhora, una marcada sensació de disposar una gran atenció pels afers dels presumptes delinqüents. Perquè, com em va remarcar, eren persones amb una vida real al darrera, amb unes emocions i inquietuds, víctimes d’elles mateixes. Coneixia les persones més enllà dels seus delictes: la seva família o la seva manca, els seus problemes humans. Ho vaig entendre: eren gents dels qui en alguns moments s’havia de protegir d’ells mateixos fins i tot, però sobretot de l’agror de la opinió pública, estigmatitzant per lo superficial del judici i de referències. La seva supervivència com a futures persones integrades en la comunitat depenia d’un finíssim fil. Un fil que, d’alguna manera, podia tibar ell mateix, com a fiscal, però també jo, en tant que corretja que transmetia informació a aquella opinió pública que tots formem.

Va seduir-me i va donar-me una lliçó: no em va donar gens d’informació de la que jo volia per omplir el diari, però vaig sortir amb la sensació íntima d’haver topat amb algú que, arribat el moment, vetllaria per que la justícia prevalgués. Va ser educació humana. I també formació professional. Ho he tingut molt en compte a l’hora d’informar en les moltes i diverses places en les que he torejat. Podries ser tu mateix qui, per una carambola de la vida, seu en un banc d’acusats, amb el dit del fiscal davant dels ulls. I això no vol dir que haguem de ser tolerants amb el delicte. Vol dir, molt senzillament, que els periodistes hem de procurar no convertir-nos en un jutge, dictant sentència o volent decantar el pes cap a on la nostra opinió ens porta. Sobretot, en afers que afecten persones de debò, que no són noms en un full i prou.

Aquella entrevista m’ha vingut al cap en llegir un titular amb vocació fashion al Diari pel qual treballava aleshores. I he desitjat vivament que Joan Brunet estigués viu. Que fos el fiscal. I que estigués disposat a explicar novament el seu plantejament a un periodista tant segur de tenir la veritat agafada pel mànec. I que, a més, filant encara més prim, que qui escriu tantes ratlles per farcir aquest titular fashion, el volgués entendre.

A vegades, fer una bona feina té molt a veure amb treballar amb amor pels fets i també per les persones. I, titlleu-me de naïf: ara que periodista ho pot ser tothom qui veu i explica el que veu i en una xarxa oberta 24h…. la meva feina com a professional vinculat amb els mitjans de comunicació social sento que – quan escric- ha d’estar al servei dels qui no tenen el poder. Procurant no jutjar, que pot resultar tan fàcil com erroni.

Cristina Orduña

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*