El fantasma del feixisme, segons Pablo…

T’has lluït, Pablo; francament crec que l’has dit tan grossa que per molt que ho amaneixis al més pur estil “felipista” dels anys 80, t’has equivocat… o potser no, perquè al darrera d’aquella americana de pana amb colzeres, defensora del treballador i la justícia social, hi havia una posada en escena quE, anys més tard, esdevingué roba de boutique d’alt standing.

Qui sap si al darrera de la teva cua de cavall pot haver-hi un desig ocult de tallar-te el cabell al zero…

A Sant Adrià del Besòs has dit que la culpa del “despertar feixista” era, en part, la conseqüència del procés independentista… com si no te n’haguessis adonat que la insomnolència feixista no descansa mai perquè no dorm… Això és molt gros, Pablo; és tan gros com dir que els violadors ho son perquè se senten provocats per les seves víctimes… Quina barra…

Crec que és del tot immoral afirmar una cosa així quan tu saps ben bé que ser feixista i ser demòcrata sÓn dos conceptes inconnexos, impossibles de barrejar, motiu pel qual es fa difícil d’entendre que els anomenats “constitucionalistes” comparteixin mobilització amb els violents. ¿No serà potser quE aquests feixistes adormits han  despertat d’una letàrgia, i han crescut pels missatges procedents d’aquells que diuen ser demòcrates, i alhora negacionistes d’una expressió ciutadana, farta de moltes coses?

Culpar dels actes feixistes i violents a la gent que crida pacíficament per una independència és la major mostra de covardia, per no saber trobar cap solució política a dues realitats existents.

Segons les teves paraules, Pablo,  silenciant un projecte legítim s’acaba el problema… quina coincidència més curiosa amb allò que pretenen fer els feixistes, treien el pit de la violència…

El feixisme creix arreu del món i el Regne d’Espanya no n’és una excepció perquè hi ha molts hereus que peregrinen constantment al voltant del Valle de los Caidos i perquè per ells, l’espanyolisme no és sinònim de pàtria, sinó d’una  unitat nacional, imposada per la força amb la derrota de l’1 d’abril del 1939.

Ja veus, Pablo… veiem les coses de diferent manera… i potser per aquest motiu, mai has estat “sant de la meva devoció”.

TOTES LES NOTÍCIES