Em va fer molta gràcia i vaig llegir uns quants cops un article on un científic anglès explicava una anècdota molt reveladora. Resulta que anava de casa a la feina en tren i al seu costat es van seure un grup de joves seguidors de l’Everton, que estaven celebrant un dels èxits d’aquest equip de futbol. Tot seguit van començar a parlar d’un article a la xarxa on es revelava que l’home no havia arribat mai a la lluna i que tot havia estat un muntatge del director de cinema Stanley Kubrick. El científic es va indignar (ejem, ejem, a més és astrònom) i va voler “rebaixar-se” a explicar-los la veritat. Assegurava que els seus “arguments lògics” no van convèncer cap dels joves i encara es van reafirmar més en les seves creences. Finalment, va dir que va aconseguir crear una tensió tan important que va baixar una estació abans del previst per no haver de seguir compartint viatge amb ells. El que l’honora és que ho reconeix i es va dedicar a analitzar el que havia passat. 

I és molt simple i complicat al mateix temps. El cervell de les persones no està programat per a conèixer la veritat sinó per sobreviure i llavors necessitem unes pautes, un mapa mental es diu, que sigui clar. Unes creences fermes ens ajuden a prendre decisions i donen un sentit a la nostra vida. Un atac a aquestes creences és, doncs, un atac a la nostra “identitat”. És el motiu pel qual les discussions de Nadal de política entre familiars acostumen a ser tan mortíferes i, seguint l’exemple, perquè també ho són les picabaralles sobre qui ha estat millor pare o fill. O tornant als seus companys de viatge ocasionals: si ets de l’Everton o del Chelsea. Segons conclou el científic si volem discutir amb algú hem de respectar això: el que és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. I aquí puc afegir jo mateix que la meva passió per la discussió raonada m’ha portat molts maldecaps i enemistats: atacava la identitat dels altres sense adonar-me i en canvi no m’agradava que ataquessin la meva “lògica, raonable i elemental” identitat. En fi…segons aquest científic, el que hauria d’haver fet si volia treure’ls del cap les seves cabòries conspiracionistes hauria estat començar afalagant-los per la seva passió esportiva i intentar aprendre alguna cosa d’ella. Ells haurien notat que aquell home els envejava la seva joventut i passió i volia aprendre alguna cosa d’ella. I hauria après una mica sobre el futbol que encara és prou interessant i potser altres coses. Tot seguit podria haver-los dit com, si fos de passada, que sí que l’home havia arribat a la lluna i que si no fos així la Unió Soviètica, la gran rival dels vencedors en la cursa espacial que van guanyar els Estats Units, ho haurien sabut i revelat. I el més important no és que els hagués convençut o no, és que l’haurien escoltat. Perquè els hauria tractat amb respecte i ganes d’aprendre i ensenyar. Estic convençut que després d’haver descobert això el científic aquest ha seguit tenint discussions estúpides amb amics, companys de feina o familiars on s’enervava perquè la seva identitat es sentia amenaçada. Però, segurament, seran menys que abans perquè sap el què li passa per dins. I vull creure que a mi em passa el mateix…vull creure.