Normalitat “albiolana” i catolicisme “cañizarista”…

El candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel PP, el Sr. Albiol, ha tornat a ser notícia per unes afirmacions relatives a la televisió pública catalana i els seus treballadors.

D’importància sí que en tenen les seves paraules, encara que potser de rellevància, gens ni mica, perquè sembla difícil que el Partit Popular pugui ser guanyador d’aquests propers comicis impulsats per un 155 que dona barra lliure a tot.

Personalment crec que està molt bé que tothom expressi allò que pensa, ja què l’expressió oral dibuixa fidelment l’anatomia ideològica d’aquell que parla.

El Sr. Albiol sembla tenir un concepte de la “normalitat” bastant diferent al que tenen els seguidors dels informatius de TV3 o Catalunya Ràdio, líders en audiència, així com dels professionals dels mitjans audiovisuals i…, si us he de ser sincer, m’alegra molt saber la seva visió perquè em preocuparia bastant, notar que comparteixo algun parer amb ell.

Per casualitats de la vida, quasi al mateix temps, el Cardenal Cañizares va afirmar que “ésser independentista i catòlic no és compatible”… Veieu? Tot és qüestió d’allò que en termes filosòfics s’anomena “relativisme”, un concepte après pels voltants del 480 abans de Crist, amb el savi Protagoras com a pensador o els sofistes més purs de l’antiga Grècia com Gorgias o el més contemporani subjectivista com Nietzsche…

Pel que fa al Sr. Albiol, agrair-li el seu matís, que n’estic segur deu comptar amb un bon grapat de seguidors i, gràcies a ell s’inaugura la definició de “normalitat Albiolana”, amb la màxima que diu: “qui no pensa com jo o no diu el que jo vull que es digui, és anormal”.

També li agraeixo al Cardenal Cañizares la puntualització de la incompatibilitat d’un sentiment de pertinença a un poble, amb el fet de ser o no ser un bon catòlic, perquè per ell sembla què ser fill de Déu res té a veure, ni amb la misericòrdia, la igualtat o la bondat de les persones, contribuint doncs,  a una nova definició de catolicisme “Cañizarista” al més pur estil inquisitorial.

Felicitats a tots dos perquè heu engreixat els trofeus que ja teníeu acumulats d’altres manifestacions públiques relatives als immigrants, als homosexuals o al paper de les dones, dins d’una societat cada vegada més assenyada. Enhorabona pel vostre esforç tant espontani i piròman, dialècticament parlant, al marcar la diferència que hi ha entre una divinitat anormal i una divinitat que és la vostra, naturalment santa i normal…

1 comentari

  1. En totes les èpoques hi ha piròmans. La part bona de l’actual és que poden arribar a més gent, el que és dolent, però també queden retratats davant més gent.

Comments are closed.

TOTES LES NOTÍCIES