Recentment m’he enganxat a la sèrie de televisió danesa Borgen, que explica les peripècies polítiques de Birgit Nyborg, la primera dona en ostentar el càrrec de primera ministra d’aquest país nòrdic. A més de ser força emocionant, és relativament realista. Nyborg comença a la sèrie com una dona casada feliçment i amb uns fills que estima amb bogeria i força idealista que té el repte d’assolir el càrrec màxim de Dinamarca i ho ha de fer amb el número 2 del seu partit, el Moderat, que és a més el seu millor amic. Sobreviurà el seu idealisme i les seves excel·lents relacions personals al contacte amb el poder? La resposta és evident quan sabem que una de les seves primeres decisions és tornar a contractar un cap de premsa, en Kasper, amoral i despietat però molt eficaç. I lentament veurem com aquest personatge adorable va sucumbint a les lleis del poder. Això sí, fent coses que milloren el seu país. Perquè l’idealisme no sempre surt derrotat, afortunadament. En teoria és força diferent les mítiques sèries britàniques dels 80, Sí, ministre i després Sí, primer ministre.
Narren sempre la mateixa història: la d’un polític ambiciós i idealista que pràcticament per sistema veu com els funcionaris al seu càrrec desvirtuen i aigualeixen les ambicioses reformes que planteja. També es terrorífic el fet que mai surten els laboristes o conservadors pel seu nom sinó majoria i oposició i no captem les diferències. Aquestes històries britàniques ens fan riure molt però el rerefons és molt amarg: el poder té les seves normes i els reformistes acaben sucumbint. Les reformes que plantegen són mínimes i curtterministes. El poder dels funcionaris i de l’estat només canvia el mínim possible. Algun cop, excepcionalment, el seu màxim representant: Sir Humphrey és derrotat, però és excepcional. El poder sura ja sigui amb les dretes o amb les esquerres. I crec que aquest és el principal missatge d’aquestes sèries. Hi ha unes regles del poder i les correlacions de força que no hem d’oblidar i els canvis són inevitables però lents i dolorosos. L’atzar sempre acaba canviant els plans més ben fets. Però al final, el canvi es pot imposar i s’imposa tot i que després de molts esforços. No està gens malament per un entreteniment televisiu!!!