Equidistants

Oh, quines ganes que tenia de tocar la parauleta dels trons! No per res, eh?, no us penseu que sigui per cap fòbia personal vers aquesta gent tan equilibrada, tan sensata, tan per sobre de tot… No, no, era ben bé pel gust de tastar-la, perquè és d’aquelles paraules (no us passa?) llamineres, que la veus i penses “Hmm, qui sap quines sorpreses deu amagar…”
    Però, la veritat sigui dita, m’ha decebut. D’entrada, perquè tenia la impressió (no em demaneu per què) que de mots formats amb aquest prefix (aequus, ‘igual’) n’hi devia haver molts més. Però no. Tot plegat, el DIEC n’aplega poc més d’una quarantena, des d’equiangular a equiparar (amb la qual cosa observem, de passada, que és un prefix que tant es pot anteposar a un adjectiu com a un verb). No cal dir que aquest parell no són ni de bon tros els més coneguts de la família. De fet, les vedettes en serien dos que de tan incrustat que el duen, el prefix, ni tan sols ho sembla: equilibri (que compta amb vuit derivats directes, des d’equilibrisme adesequilibrat) i equívoc (curiosament, amb nou derivats), amb un origen etimològic quasi paradoxal: d’aequus, ‘igual’, i vox, vocis, ‘veu, paraula’. No trobeu singular que de la mateixa veu o expressió en sorgeixi l’equivocació? Gairebé una condemna bíblica!
    Per la seva banda, l’altra meitat del compost, distància, encara que aparentment costi de veure, pertany ni més ni menys que a la família més nombrosa de totes les que hem vist en aquests quatre anys de termes del conflicte: la d’estar, de la qual hem analitzat fills com estat, estatut o constitució. En aquest cas es tracta d’un derivat de distare, ‘estar allunyat’, per tant el significat exacte de l’adjectiu que ens ocupa fóra ‘estar igualment allunyat’.
    Quan visualitzem la idea de l’equidistància, ens imaginem dues persones o coses (en aquest cas, un sobiranista i un unionista) i un tercer element, l’equidistant, al mig. Un triangle en una línia horitzontal imaginària (un prat, per exemple, o un paisatge). A mi, tanmateix, a jutjar pel to de molts personatges que s’identifiquen amb aquesta posició (són els que a Twitter exclamen “¡Qué error!, ¡qué desastre!”, cada cop que el feixisme espanyol en fot alguna de grossa, com si fos una mena de fatalitat que ja es veia venir), més aviat me’ls imagino a igual distància, sí, però enlairats. Uns quants metres per damunt de terra, com una mena de déus de la moral. Des d’on segurament es clavaran la patacada encara més grossa.

Pau Vidal

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*