Avui començaré entonant un mea culpa, i ja entendreu per què. Una autoacusació que crec representativa del que està passant i el que ens està passant.
Potser recordareu que al mes de juliol, just abans de les vacances agostenques, vaig aprofitar el moment per parlar-vos dels marginats, dels pobres mots que per un motiu o altre (i n’hi havia de ben diversos), tot i haver estat seleccionats per entrar al llistat dels ‘termes del conflicte’, al final n’havien quedat fora. Eren paraules com ara xantatge, deliri, liquidar, victimisme, sublevació… En fi, i unes quantes més. Però vet aquí que la setmana passada em vaig trobar comentant dos dels grans protagonistes d’aquesta tardor, sedició i rebel·lió. Sense enrecordar-me que aquest segon, rebel·lió, és un dels que havia anunciat quatre mesos enrere com a descartat. Més enllà de l’interès o la gràcia que pugui tenir el fet purament estadístic d’aquest arxiu (que és poc), la feta em sembla reveladora de dues coses: d’una banda, del poder que els mitjans de comunicació (i també les xarxes socials) han anat acumulant en les nostres vides, poder que afecta de manera molt visible el llenguatge. I, encara més, de l’acceleració que ha agafat aquesta mena de roda de molí en què ens trobem immersos, com si ens haguéssim ficat tots en una mena de tambor de rentadora i no hi hagués manera de sortir-ne. Rebel·lió semblava ja descartada abans de l’estiu (qui es podia imaginar que el fanatisme dels dirigents espanyols podia arribar a l’extrem de fer servir aquesta figura que reputats juristes han assegurat que no ha existit en cap cas?), i vet aquí que al llarg de l’últim mes ens l’hem trobada fins a la sopa. Quin serà el pròxim zombi verbal que ens envairà?
Hi ha experts que ja estan avisant dels efectes secundaris que tindrà el conflicte català, no per les conseqüències polítiques, econòmiques, socials i culturals (que dependran de qui en surti vencedor) sinó per l’addicció que està creant en gran nombre d’usuaris de les xarxes. De lèxic específic en continuarà existint, i per descomptat naixent-de de nou, però quan el ritme de l’actualitat frenarà (que tard o d’hora ha de passar), què en farem del temps i les energies que ara estem dedicant a informar-nos i a compartir informació? A crear vincles i sentit de comunitat per la via digital? Ens sabrem desenganxar? O potser no voldrem? Aquest és, per a mi, un dels grans valors (indirecte, si voleu) del procés.