Per als cuidadors de la nostra societat

Cuidar és una situació que moltes persones al llarg de les seves vides es troben. L’experiència de cada cuidador és única, ja que són molts els aspectes que fan que aquesta experiència passin de cuidador a cuidador. El per què es cuida, a qui es cuida, la relació prèvia amb la persona cuidada, la causa i el grau de la dependència, l’ajuda que presten altres membres de la família, les exigències que es marquin els cuidadors/as, etc, són alguns d’aquests aspectes. 

La càrrega emocional en els cuidadors/as és una realitat, varia molt d’un cuidador a un altre. El que presenta dificultats per a un, pot ser fàcil per a un altre. No tots els cuidadors/as experimenten les diferents formes de tensió associades amb la cura de la mateixa manera ni el mateix grau. Els sentiments de càrrega solen variar d’un cuidador a un altre.

Pot ocórrer que alguns cuidadors hagin demanat ajuda a familiars i amics sense obtenir la resposta desitjada per part d’aquests. Això pot succeir perquè l’ajuda no s’hagi demanat de forma adequada: exigir l’ajuda o demanar-la amb agressivitat, com si fos alguna cosa que “ha de ser així”, no són estratègies recomanables per aconseguir el suport i la col·laboració de familiars i amics.

No totes les formes de demanar ajuda són igualment eficaces. Els cuidadors que aconsegueixen més col·laboració per part de familiars i amics posen en pràctica algunes pautes sobre com demanar ajuda de forma adequada i eficaç.

Tard o d’hora, la majoria de les persones passem a ser cuidadores. Hi ha moltes circumstàncies que poden convertir una persona en “depenent” de les cures d’una altra com: malaltia degenerativa, crònica, accidents etc.

No obstant això. Qui cuida a la persona cuidadora? Qui s’encarrega de la persona que cuida al ser estimat?

Com aconseguir que la persona cuidadora aconsegueixi el benestar necessari?
Moltes de les persones que esteu cuidant us trobeu en una cruïlla difícil de resoldre. Heu d’atendre als vostres pares, cònjuge, fills/as i fins i tot néts i Com ho feu? Com us organitzeu? Aquestes preguntes no tenen una resposta fàcil i contestant entrem en un conflicte molt seriós, però donant una resposta molt simple parlaríem de sobreesforç.

Per què m’ha tocat a mi? Podria fer com la resta dels meus germans i germanes etc però Et sentiries bé? Crec que us sentiríeu culpable. 

Sentir culpabilitat és tenir dins alguna cosa que ens corroeix i no ens deixa viure.
En general, per a les famílies, així com per a les persones majors, la residència apareix com l’últim recurs viable quan la situació resulta difícil de suportar, ja que la imaginació popular l’associa amb la indigència i l’abandó familiar que suposava fa anys l’antic asil .

Avui dia, les residències són centres on s’atenen necessitats socials, sanitàries i de cures a nombroses persones majors, que per diverses circumstàncies, fonamentalment solitud o pèrdua d’autonomia, precisen assegurar aquestes cures fora del domicili.
Cuidar a un ser estimat permet que aflorin sentiments tant positius com a negatius i per què ocorre tot això? 

I què passa amb les persones ex cuidadores. En molts casos han renunciat a la seva pròpia vida, deixant fins i tot de treballar per atendre al seu ser estimat i una vegada que ha finalitzat ” la seva missió” troben molt difícil “enganxar-se” a la vida tant professional com socialment. Semblaria que ja no tenen per que aixecar-se cada dia. Han renunciat a la seva realització personal i ara en bastants casos, no troben el perquè i el perquè ho van fer .

Els professionals que treballen en aquesta àrea tenen molt que aportar i la societat en general tenen un enorme compromís social amb aquestes persones cuidadors i ex cuidadors.

Aprendre d’uns altres que han estat en situacions similars els donaran noves idees sobre com poder gestionar moments difícils. El coneixement que no esteu sols i que uns altres han passat pel que vosaltres esteu passant pot ser reconfortant per a moltes persones.
Resumint: el que fa que siguin bons cuidadors? És un conjunt de qualitats essencials que certs éssers humans posseeixen i uns altres no. És la personalitat i la forma en què s’uneixen amb el pacient i els membres de la família. És tan simple i complicat. Si els pensaments, de vegades ens separen, els sentiments ens han d’unir.

 

TOTES LES NOTÍCIES