El que no ha passat de ser un breu de les seccions d’internacional dels diaris del meu entorn geogràfic: la persecució dels rohinyes a Birmània ha suposat una triple decepció per a mi. Però abans expliquem qui són els rohinya. Es tracta de centenars de milers de persones que viuen a Birmània de religió musulmana. Procedeixen de comerciants àrabs que es van establir a la regió sobre el segle XV. No obstant, això, el govern de Birmània els ha negat la ciutadania, considerant-los immigrants il·legals de Bangladesh. La persecució que pateixen es remunta als anys 70 però en els darrers mesos s’ha intensificat. Podríem dir que tot va començar, o va ser l’excusa, amb un atac a policies birmans per part d’insurgents rohinya. La resposta del govern va ser la repressió contra tota la minoria. Com a mínim 1.000 persones han estat assassinades per part del govern i els paramilitars i, probablement, sigui una estimació molt baixa. Es calcula que 400.000 rohinya van marxar de les seves terres cap a Bangla Desh, es tractaria de la tercera part de la població d’aquest grup.

Ara anem a les decepcions. La primera és que sóc simpatitzat de la filosofia budista tot i que no creient. Però el fet que el govern i els paramilitars que persegueixen els rohinya siguin budistes practicants demostra, una vegada més, que no hi ha cap religió organitzada que escapi al fanatisme i a l’odi. Potser per a molts no feia falta aquesta nova prova però per a mi ha estat un recordatori. L’altre és el miserable paper de la líder birmana Aung San Suu Kyi en aquesta persecució. Recordem qui era i què ha fet. Filla d’un polític birmà va guanyar unes eleccions democràtiques al 1990, el resultat de les quals els militars birmans no van reconèixer i ha estat pràcticament dues dècades en arrest domiciliari. Al 2010 la dictadura va iniciar un procés d’obertura i va incloure a aquesta dona, que va arribar a ser premi Nobel, en el seu govern. Doncs bé, en aquest cas ha defensat la persecució, al·legant que no hi havia hagut abusos. També va anar més enllà i va defensar que els militars només estaven intentant aturar la insurgència amb paraules com: “diguem un país que no tingui problemes de drets humans”. Quelcom patètic i trist per algú que ha lluitat tota la vida per la democràcia i la pau i que arribada al poder, tot i que parcialment, doncs això…I la tercera decepció és més gran i universal. Resulta que els militars birmans han guanyat prestigi i popularitat en la seva persecució dels rohinya…a Birmània. Se’ls perdonen moltes de les seves represssions, corrupció…etc perquè “la pàtria birmana està en perill”. I la decepció és universal perquè no em costa res concloure, una vegada més, que cohesionar la població amb un enemic imaginari, interior, funciona. I no només a l’Àsia.