La maldat dels humans

Vivim enmig d’una societat que té tendència a manifestacions violentes i podríem preguntar-nos si hi ha un gen de la maldat. No som ni dolents ni bons per essència però els humans ens comportem, de vegades, amb crueltat i fins amb perversitat.

Els problemes de la vida diària ens han tornat incomprensius, fins al punt d’insensibilitzar i acabem actuant de forma mecànica, com autòmats ja que no decidim, només actuem i portem una vida estàtica com una planta o com un animal descontrolat, perquè encara que no ho sembli però almenys els animals viuen sota una rutina i disciplina en els seus actes.
Ens diem a nosaltres mateixos una raça superior sobre la natura, per això mateix hauríem de demostrar aquesta intel·ligència en analitzar en el nostre interior i visualitzar els motius que ens porten a no acceptar, discriminar o rebutjar a altres éssers com són realment.
Hem de comprendre que no podem canviar els altres a la nostra imatge i semblança, podem ensenyar-los, suggerir formes d’afrontar els problemes sense ferir els seus sentiments, donar-los unes pautes, sense voler traspassar aquests límits.

Hem d’acceptar les persones, ja que cadascuna és única amb els seus: errors, virtuts i defectes, manies i ideologies, en els seus moments crítics de la vida i en els que plorin d’alegria, això només ho podem aconseguir sent empàtics (posant-nos en el lloc de l’altra persona, per sobre dels nostres propis interessos).

Distingim entre el mal i la maldat. El mal, parlant, no existeix. Tot el que existeix, existeix per necessitat. I el que existeix, no és ni bo ni dolent en si mateix.

La maldat, en canvi, sí que existeix. És cosa humana. És obrar sent conscient que es fa mal innecessàriament a un altre ésser. La maldat no neix de la necessitat, sinó de la voluntat. Per molt determinada que estigui en la nostra conducta, cada acte de maldat depèn d’una decisió individual: pot fer-se o evitar.

Tots, al llarg de la nostra vida, hem actuat amb maldat moltes vegades, conscients que fèiem mal a un altre. Però la majoria vam realitzar aquests actes, anomenant-se-“de petita maldat”, de forma circumstancial i transitòria, moguts per emocions de: ràbia, enveja, por, venjança, frustració. En general, no busquem provocar un gran dolor, i si això passa , ens penedim i fins podem demanar perdó pel mal causat.

Aquests actes de “maldat quotidiana” o de “maldat lleu” no ens fa ser dolents, però ens poden anar fent insensibles fins convertir-nos en males persones. Tots coneixem a persones bones que han acabat sent dolentes.

Si un no vigila les seves reaccions, el pas dels anys i la vida ens acaba fent males persones. Hauria de ser el contrari, que el temps ens fes cada vegada més lúcids, serens i millors.

Roser Rodríguez Jerez

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*