En una conversa de política sobre un governant d’un estat llunyà que el meu conegut considerava nefast, em va dir una cosa que em va sorprendre i que transcendia la política: “Com a mínim algun dia es morirà i el seu règim llavors trontollarà”. De fet, és el que va passar a Espanya amb Franco: l’oposició demòcrata no va poder tombar la dictadura però al final el fet biològic (la mort, per si no havia quedat clar) va precipitar la caiguda del que representava. Tantes vegades passa el mateix amb una empresa o una organització que no pot o no sap afrontar el relleu generacional!!! Però en realitat el més important és el més evident i el que ens costa d’afrontar: tots morirem i no estem acostumats a plantejar-nos-ho. Vivim en una societat, l’occidental, on la mort s’amaga i no es mostra el seu cantó més amarg ni les seves conseqüències. La desaparició de l’avi d’una família molt estructurada no canvia les relacions entre els seus membres? I és curiós que tant aquells que creuen en una vida després de la mort com els qui no tenen por de la desaparició definitiva. Senyal que els creients en la vida eterna no ho acaben de veure tan clar com diuen però també de quelcom més humà: por al canvi i, sobretot, al definitiu. Podríem especular si una vida que no sigui en un cos seria una vida real però com no sóc creient no em molestaré en fer-ho perquè tant és.

De fet, en el nostre interior les nostres cèl·lules viuen i es renoven i el nostre cos es va regenerant, sovint cap al desgast. També canvien els nostres costums i idees ja que ens adaptem, millor o pitjor, al nostre entorn però no podem deixar d’esglaiar-nos quan ens adonem que el nostre cos té una data de caducitat. Sí, quedarà la nostra obra i el nostre llegat i, en certa manera, viurem en el record dels altres mentre la memòria del que vam ser i fer romangui. Però estem d’acord en que no és el mateix. Deia un clàssic que no havíem de tenir por a la mort perquè quan som vius no hi és i quan estem morts no ens adonem. Magre cònsol per la majoria, com també ho és adonar-se que tots els que veiem, previsiblement, no existiran en un segle. Com també és difícil seguir el vell i savi consell de pensar més en la mort perquè gaudim més dels escassos moments de vida que tenim o perquè ens preparem millor. D’aquest lleu espai de consciència entre infinituds de no ser. Mirar la mort és incòmode però és inevitable perquè tots els camins de la nostra vida ens porten cap allà. Però mirar la mort ens fa més savis i lúcids, el que sempre és bo.