Porto dies donant voltes i més voltes a aquest concepte: respecte. Va començar per una reflexió política, ha seguit per una de més personal i ha acabat (de moment) amb una més genèrica. D’entrada, per un article al diari El País de John Carlin, sobre el conflicte Catalunya-Espanya, on assegura que un dels motius principals és que una bona part dels catalans consideren que se’ls ha perdut el respecte des de les institucions espanyols i bona part de la gent d’aquest país. I quan es manca el respecte a algú aquest es sent ultratjat i, si pot, es torna. Carlin, que és anglès i ha estat corresponsal a Sud-Àfrica i Argentina però també ha viscut a Sitges 15 anys, dóna la sensació que no acaba de creure que aquest sentiment sigui objectivament cert però constata que és sincer. El periodista és, per cert, l’autor d’una meravellosa biografia de Nelson Mandela, el líder antiapartheid que va aconseguir que els negres sud-africans fossin més respectats pels blancs del seu país i es respectessin més a si mateixos.

Ara ve la reflexió personal. Un dels meus principals desavantatges és que sempre m’he faltat força al respecte a mi mateix fins fa poc. Això ha tingut conseqüències col·laterals beneficioses com un intent de ser més empàtic amb els altres, més lluitador i també més reflexiu. Però no deixa de ser un fruit d’una situació de bullying escolar, que tot i ser molt suau em va deixar molt marcat. I no he aconseguit entendre fins fa uns mesos perquè molta gent no em respectava tant com jo voldria. No que m’estimessin sinó que em respectessin. En bona part, era lògic ja que no em respectava prou a mi mateix, però no me’n vaig adonar fins que vaig veure l’esquema complet. Abans havia tingut indicis i idees però no el diagnòstic i, de sobte, aquest se’m va aparèixer. Havia de sortir d’aquesta presó mental i tractar-me amb més cura, amb més bon rotllo i la resta ja es veurà. Diuen que la meitat d’una curació consisteix en un bon diagnòstic: doncs això.

Ho vaig veure en una pel·lícula policíaca nord-americana. El jove negre, pobre, desequilibrat i violent, amenaça amb una arma a un home de raça blanca, de mitjana edat i li diu: “Em respectaries si no tingués un arma?”. I el blanc li respon, de forma insospitada: “No. No t’hauria respectat”. Ara veiem que això del respecte sovint va de poder i de les relacions entre els privilegiats i la resta. Els privilegiats, en totes les situacions, tendeixen a veure’s a si mateixos com a superiors als qui no ho són i a tractar-los amb poc o cap respecte. Ha estat la situació en els darrers mil·lenis dels homes respecte a les dones, a les quals s’ha menyspreat i menysvalorat, quelcom que no ha acabat de desaparèixer ni de bon troç. Però també podríem parlar de les altres opressions. L’oprimit pot lluitar contra aquesta situació i per fer-ho pot començar per considerar-se una persona feble i vulnerable, com totes, que mereix respecte i hauria d’aplicar-ho amb el primer que coneix: ell mateix. I això val per tothom perquè encara que ens considerem uns privilegiats (ho siguem o no), tots patim i necessitem cònsol. Que millor que proporcionar-lo a nosaltres mateixos i després…