La síndrome d’Estocolm?

El nostres veïns del sud estan immersos en un moment històric… Faig d’observador i em costa entendre com se’n pot arribar a ser de cec o, si més no, com la malícia és capaç de fer interpretacions a mida.

Els analistes, els historiadors, els sociòlegs i els antropòlegs deuen tenir molta feina per esbrinar i deixar per escrit el perquè d’aquesta “revolució”, el per què d’aquest canvi social i polític que està vivint el Regne d’Espanya amb la Nació Catalana…

¿Potser el detonant va ésser l’Estatut aprovat al Congrés dels Diputats i ratificat a les urnes, quan va ser impugnat al Tribunal Constitucional per un Partit Popular insaciablement dretà i espanyolista?…

L’1 d’octubre és la data que marcarà un punt. Ningú no sap si aquest punt serà final, a part o suspensiu. El que sembla clar és que a nivell polític ha fet capgirar molts panorames que fins relativament feia poc, semblaven estar fonamentats damunt d’uns referents que ja no hi son. Alguns han caigut per la indefinició ideològica del mateix procés catalanista com per exemple Iniciativa Catalunya Verds. D’altres han desaparegut per la ferma i clara oposició a la “revolta”, com Unió Democràtica… d’altres per la necessitat d’una refundació d’urgència, com Convergència,  per esmorteir casos de corrupció que sistemàticament van dur a terme alguns dels seus dirigents.

Jo crec que la confusió és el millor resum per definir, per exemple, l’aparició dels Comuns, amb l’assimilació de Izquierda Unida per un Podemos què, al poc temps va disputar-se el liderat intern fins entronitzar a un Pablo Iglesias ambigu, així com la decapitació en directe del primer secretari del PSOE i la desobediència del PSC a la no investidura d’un Mariano Rajoy, encara supervivent del terratrèmol de la corrupció… Un senyor que no agrada a la majoria però que segueix governant gràcies a ella.

El perquè no se sap i per això caldrà esperar no només l’1 d’octubre sinó que també caldrà observar els dies, mesos i potser anys posteriors. Sigui el que sigui, ja es veurà… Sembla però que va de debò, perquè tant per una banda com per l’altra, s’escolta fermesa i determinació. Una fermesa que per uns té una conjuntura democràtica , avalada pels vots dels ciutadans i… per d’altres una visió totalitària perquè diuen no complir una “norma constitucional” què en el seu dia va servir per començar una convivència forçada desprès de molts anys de feixisme, una litúrgia que ha permès segrestar legalment la identitat d’un poble que ja n’està cansat.

Davant d’això ja es veurà el resultat i se sabrà quants dels segrestats volen deixar de ser-ho i quants d’altres, potser esquitxats per la síndrome d’Estocolm, preferiran seguir com fins ara…

Importància en té, per uns i pels altres, encara que facin el que sigui per seguir desmereixent el clam popular, posant dins d’un mateix sac un tema tant desgraciadament extraordinari com l’episodi de les Rambles i Cambrils, intoxicant amb verí la tasca dels Mossos d’Esquadra… però es clar… davant del temor, qualsevol misèria justifica una guerra bruta (si és que en hi ha alguna de neta)…

TOTES LES NOTÍCIES