Suposo que repetiré molts tòpics, alguns dels quals jo també hauré expressat. I és que l’amor és la principal força que mou les relacions humanes. No m’atreviré a dir que mou l’univers com ha arribat a assegurar algun intel·lectual (i fins i tot jo mateix en algun moment d’eufòria). Racionalment, és fàcil de dir que és l’amor: són aquelles substàncies químiques que es mouen en el nostre organisme quan es sent a gust amb algú altre. Però potser no és exactament això el que estem acostumats a escoltar o a pensar. No importa. Com diria Sant Agustí respecte el temps: no sabem que és l’amor ni com definir-lo però el sabem reconèixer quan el trobem. I anem ara a l’amor romàntic. Perquè acostuma a acabar desapareixent la majoria de les vegades? Doncs pel mateix de sempre: el desgast dels materials que suposa la convivència i també perquè la passió, en la qual sovint es basa, acaba desapareixent. De fet, podríem dir que més o menys és el mateix. Però hi ha un amor que sovint negligim i que ens podria ajudar a tenir menys fracassos, potser més èxits, en la resta de companys de Cupido. Es tracta de l’amor per un mateix.

És biologia pura, sembla ser. Perquè hi ha moltes dones joves i atractives que es fixen en alguns homes grans i lletjos? Perquè són poderosos i donen seguretat. Perquè el mateix amb els “dolentots”?. Igual: perquè la seva actitud suggereix seguretat i poder. I perquè,  a l’inrevés, la majoria dels homes es deleixen per dones més joves i atractives? Per dos motius: el biològic pur i dur, l’atractiu vaja, i també perquè, sovint, van per la vida amb una certa seguretat, la pròpia del qui sap que és desitjat i són percebudes com de molt alta vàlua. Afortunadament no passa així en tots els casos, ni tan sols en la gran majoria ja que les relacions humanes són molt complexes i hi ha molts factors en joc, però és cert que la seguretat que es desprèn, ajuda a definir-nos davant els altres. Faré una digressió: no només en l’amor. Sovint quan veiem l’actitud segura d’homes amb poder o que semblen molt decidits , la resta tenim tendència a donar-los la raó. Però anem a ser sincers: i els que no tenim poder o diners o aquesta gran seguretat interior que acostuma a amagar un infern mental, què fem? Doncs encara tenim una solució fàcil per tot, però difícil de dur a terme. Construir-nos. No podem fàcilment aconseguir molts diners i potser no és el que desitgem però sí podem cultivar una independència interior que ens faci sentir relativament segurs. Podem llegir i cultivar-nos, aprendre del món que ens envolta, podem escoltar els problemes i moments afortunats del nostre entorn, i millorar el dia a dia sense obsessionar-nos. I fer coses que ens agraden en la mesura del possible, feines que ens motivin, tractar gent que ens agrada (en la mesura del possible torno a repetir)…en definitiva podem estimar-nos més. Trobar un sentit a la nostra existència i  omplir-la. Això es transmet en el nostre tracte amb els altres i ens fa més atractius i si no és així (cosa que dubto) tampoc importa: ja hem construït una vida molt atractiva sense altres. No els necessitem, ens podem complementar i millorar junts, però no ncessitem a cap altre per omplir un buit existencial perquè aquest és mínim. I el millor és que sempre estem a punt de construir-nos.