Els meus acúfens i jo

I recentment m’he recordat d’un vell company des de fa més d’una dècada. Ha estat a la Vanguardia on entrevistaven un especialista nord-americà d’origen polonès especialitzat en els acúfens. Què són els acúfens? És molt fàcil: es un fenoment que pateix, aproximadament, un 5% de la població i que consisteix en sentir, de forma permanent, un soroll a l’oida. Ara estic sentint un extractor però quan surti del reciinte on estic escrivint ja no escoltaré l’extractor però el soroll, que en el meu cas és un xiuxiueig continuarà. Sembla ser que per sempre. La intensitat varia en unes persones i es veu que hi ha una trentena de possibles causes. Els seus efectes poden ser demolidors. L’especialista entrevistat assegura que a un actor famós, que va interpretar durant anys al Capità Kirk de la nau Enterprise a la sèrie Star Trek, li va provocar un divorci. Jo he escoltat casos de gent amb depressions molt greus o que han hagut de deixar la feina perquè el soroll permanent els impedia concentrar-se. Segons un institut especialitzat, la majoria dels afectats pateixen insomni, angoixa o agressivitat. I en alguns casos pensaments suïcides. I, aparentment, no hi ha cura. Aquest institut especialitzat presumeix de curar a la majoria dels pacients però ells mateixos reconeixen que no hi ha articles científics que ho aval·lin. En el meu cas he aconseguit adaptar-me mitjanament bé. Ara, m’agradaria saber què és el silenci. Tot i que em consolo pensant que el silenci de debò no existeix gaire sovint.

Però no vull ser victimista perquè si gratem a fons veurem que hi ha moltíssima gent que té dolències o discapacitats o problemes sent políticament correctes que li afecten el seu funcionament. I jo tinc una vida funcional: gaudeixo d’una feina decent, una bona relació amb la família i alguns amics. Tot és millorable, naturalment, però la meva vida funciona i em puc desenvolupar socialment (tornem a dir-ho: podria ser molt millor però també pitjor). I recordo els anomenats psicòpates: gent a la qual li costa tenir emocions i que suposen prop d’un 1% de la població. El cinema ens ha creat la imatge de monstres assassins però, en realitat, no deixen de ser discapacitats emocionals. O pensem en els qui tenen TDAH, un 4%, que tenen problemes per a controlar els seus impulsos i que suposen un 20% dels reclusos als Estats Units (no ho sé a Europa). Podríem ampliar l’espectre i recordar que a Catalunya hi ha un 10-11% de la població amb problemes mentals greus, sovint a causa d’addicions a drogues o a l’alcohol i que representen la meitat dels interns als centres penitenciaris. No tinc ganes de parlar dels autistes però el percentatge dels qui tenen aquest transtorn no és menyspreable. Tampoc és bo que les cèl·lules del cos creixin exponencialment i provocant molts danys: el que anomenem càncer. I molta gent. En definitiva, si ho analitzem acuradament tots o quasi tots som uns discapacitats…en algunes coses i en altres tenim capacitats molt altes. I si ho analitzem més acuradament no hi ha ningú al qui puguem catal·logar de “normal” i potser no és bo ni desitjable estar massa ben adaptat a una societat malalta, com ho són totes.

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*