La mort i un orgasme còsmic. Reflexions d’un ser fràgil

No és un tema que m’obsessioni especialment però sí que és cert que, sovint, penso en la mort. I de fet he publicat unes quantes reflexions al seu voltant. Sóc ateu i no crec en una vida eterna quan es mori el nostre cos i això suposa que li dóna més urgència als meus pensaments. Tampoc he hagut, per ara, de patir per l’òbit de gaire persones properes. Suposo que una de les primeres vegades que vaig caure de debò que d’aquest món no en sortim va ser en les històries de Mafalda, un personatge de còmic argentí. Però tampoc ho tinc clar. Sí recordo que a l’institut ens van fer fer una mena de treball creatiu (ni idea del perquè) sobre una història on diversos personatges especulaven sobre quin era el sentit de la vida: l’amor deien uns, el poder altres, mig avergonyits. I a mi se’m va ocórrer dir que el donava sentit a la vida era la mort. Ho vaig fer per vacil·lar els meus companys i els professors però cada cop crec que aquella boutade tenia molt sentit. Perquè és la nostra fragilitat la que ens fa valorar més la vida.

I la darrera reflexió sobre aquest tema em va venir amb unes declaracions de l’antic còmic sud-americà Bigote Arrocet en un programa televisiu. Assegurava que l’orgasme mentre es fa l’amor era una manera que tenia Déu de dir-nos que si seguíem les seves instruccions podríem estar així permanentment. Dubto que això sigui possible i molt menys desitjable. Però em sembla una bona metàfora. No crec que arribi mai a aquest estat, afortunadament, perquè tingui les meves pors i febleses, però gràcies a elles valoro molt millor els moments d’alegria de la meva vida. Gràcies al dolor, valoro més el gaudi i el plaer. Gràcies a la mort, més la vida. Gràcies a l’odi que he pogut patir o he fet patir tinc més bona opinió de l’amor, quan apareix. I cada cop que la tinc més a prop, per estadística, em molesta menys la mort. Dubto que me’n vagi d’aquest món sabent si hi ha algun sentit a la vida (m’inclino a pensar que no) i si la meva vida ha estat valuosa o no. Però sí que puc dir que hauré viscut perquè hauré gaudit i patit, plorat i rigut, estimat i odiat. Vaja, que hauré viscut.

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Comments

La mort i un orgasme còsmic. Reflexions d’un ser fràgil — 1 comentari

  1. Jo també crec que el sentit de la vida el té perquè precisament hi ha un final. Segurament aquest final és el que ens fa prendre consciència del present i ens ajuda a valorar allò bo que vivim i també a “relativitzar” els mals moments… Segur que tot té un per què.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*