Cautelarment

La persona prudent, cautelosa o previnguda també pot ser cauta, però la parla oral sempre ha rebutjat aquest adjectiu, probablement perquè en la versió masculina és força incòmode de pronunciar. El diftong -aut a final de mot és tan estrany a la prosòdia catalana que de fet l’únic altre cas recollit al diccionari és un anglicisme tan flagrant com locaut.
    No és de descartar, tanmateix, que la repugnància fònica envers aquest mot tingui a veure amb la família, que és curteta però molt connotada. Una família que viu pràcticament al món de la burocràcia. I de la més castigadora. Tant en forma adjectivada (les famoses mesures cautelars) com adverbial (“El TC suspèn cautelarment el decret del govern valencià”), tots els derivats del cautus llatí fan tuf de ‘te la fotrem i no podràs fer-hi res, perquè som l’autoritat’. Només cal veure un altre germanet tan simpàtic com és caució, ‘assegurança o garantia del compliment d’una obligació’, que encara té un segon significat que comença ni més ni menys que amb ‘pena que obliga el sotmès a un procés…’. L’únic derivat que ha saltat aquesta barrera tan antipàtica de l’àmbit judicial per entrar a la llengua popular és precaució, en el que podríem qualificar amb totes les de la llei (perdoneu-me l’acudit) d’excepcio que confirma la regla.
    Per això quan llegeixes que el TC o qualsevol altra instància del poder castellà destinada a combatre tota expressió de catalanitat assegura que pren aquesta o aquella decisió ‘cautelarment’, et preguntes si realment darrere d’aquell acte hi ha una veritable cautela (‘Prudència davant d’un perill probable’) o senzillament és una fórmula retòrica buida, com tantes altres. Al capdavall, la segona accepció d’aquest substantiu diu ‘Document acreditatiu de la recepió d’una cosa’, que, si us la mireu bé, abona precisament la segona possibilitat; és a dir, és com si diguessin “d’acord, prenem nota de la vostra reclamació, i com que no pensem fer-ne ni cas, com de costum, amb aquesta cautela o acús de rebut farem el mateix de sempre, o sigui, eixugar-nos-hi l’arc de triomf”.
    De fet, aquí l’únic bàndol que obra masa cautament és precisament el català, frenat per aquella por atàvica a rebre. Com el marit en vies de divorci que no aixeca massa la veu no fos cas que l’ex cònjuge s’enfadés i li reclamés més diners dels que ja li exprem per la pensió. Diu que home previngut val per dos, però de vegades tens la sensació que la saviesa popular ha quedat sepultada sota les variades formes d’injustícia de la vida moderna.

Pau Vidal

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*