Economia “GIG”

Segons una definició bastant estesa arreu, es tracta d’ “un emergent mercat de treball que es caracteritza per la prevalença de contractes laborals a curt termini o comercials d’auto-ocupació en detriment del contractes laborals per durada indefinida, com a treballadors fixes, a ple temps de l’horari feiner establert”.

Uns consideren que les noves formes de contractació és un entorn favorable que ofereix flexibilitat respecte al limitat nombre d’hores de treball disponible en les estructures productives o de serveis.

Altres opinen que és una forma d’explotació, que protegeix molt poc el lloc de treball originant una certa precarietat laboral, tant des del punt de vista de la remuneració, com de permanència al nom laboral. A voltes, es subcontracta o es dona a una empresa externa l’explotació d’una àrea o departament per alleugerir la despesa.

Ras i curt, en comptes de disposar d’una amplia  plantilla permanent, quan baixa el consum i hi  ha menys producció, sovint es prefereix reduir personal i contractar puntualment reforços quan la tendència o situació es capgira.

Desconec quants treballadors del nostre país estan empleats sota les condicions d’aquests tipus de contractes de curta durada, a temps parcial o de caràcter comercial, en quin cas, el darrer, no es gaudirà d’indemnització per acomiadament si aquest es produeix.

En general, en les diferents supòsits de l’ economia “gig”en lloc de gaudir d’un salari regular, el treballador percep una remuneració per hores, dies treballats, productivitat o feina realitzada.

Els partidaris que conec dels nous formats de feina, per una costat posen de relleu que la flexibilitat potencialment beneficia al treballador, perquè deixa sota el seu control l’amplitud de  jornades laborals que vol fer, entre les que li són ofertes i quan temps vol dedicar a la família o altres prioritats de la seva vida.

Per un altra costat, diuen que el caràcter flexible del contracte també beneficia a l’empresari ja que només paga quan hi ha treball disponible, reduint així les despeses de personal quan no hi ha demanda de bens o serveis.

Una altra figura que emergeix en el escenari descrit és la del contracte a zero hores, on el treballador serà cridat, o tal vegada no, a feinejar uns dies, unes hores o solament només per una feina puntual.

Deixo al lliure criteri de l’amable lector la possibilitat d’esbrinar per ell mateix si la economia andorrana comença a tenir una caràcter “gig” o no.

Lluís Ramon Samper

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*