L’estiu és una època en què es produeixen els més greus incendis i en major quantitat, per les fulles seques dels arbres, que es converteixen en el millor combustible per ocasionar una conflagració de grans proporcions.
Quan es crema un bosc no només són consumits pel foc els arbres, es crema una font de vida.
Hauríem de caure en el compte que és l’arbre el que dóna la vida, el mecanisme natural pel qual pot respirar l’ésser humà
Però si paréssim a pensar, cauríem en el compte que la presència d’aquesta planta esvelta, més o menys alta, sempre verd si està sana, tanca un misteri i una força que atrau l’ésser humà, no només perquè busqui en l’arbre l’ombra, el fruit, l’aixopluc, sinó perquè l’arbre, el bosc, tanca un misteri: l’harmonia, s’estén al cel la copa amb les seves branques i forca, i així se subjecta a la terra amb les seves arrels, evitant la terra que l’arbre caigui.
Potser per això l’arbre ha estat i continua sent, en algunes zones i societats, un talismà
Entorn de l’arbre es desenvolupaven les festes, els judicis i els enterraments. L’arbre és un emblema, testimoni de grans esdeveniments i símbol de la unió del poble,
L’arbre està present en molts escuts, en molts símbols, marcant determinades dates. Arbres com el roure o l’alzina, per la seva robustesa i la seva longevitat, són emblemes de molts pobles, de moltes regions que abasten diversos països, com l’olivera a la Mediterrània. Són el seu senyal d’identitat.
Quantes vegades hem vist inscrites en les seves escorces (cosa que no s’ha de fer), a manera de tatuatge, un cor, una fletxa, uns noms i una declaració d’amor, com si amb aquest gest i aquesta marca a l’arbre quedés reflectida d’una vegada per sempre aquesta fidelitat cap a l’altre.
Si avui poca gent se sorprèn davant d’un llibre, menys ho farà davant un arbre, acostumat com està a trobar-se amb ells a tot arreu, llevat, malauradament del desert
Des del punt de vista del paisatge, el bosc és part del patrimoni cultural.
Vull dir que l’home ha de plantejar quin lloc ocupa perquè destrueix ni més ni menys que la seva vida, la seva llar.
L’humà és sens dubte el més gran depredador de la natura. Hauríem de prendre consciència que amb el seu comportament irresponsable, en destruir el bosc, destrueix la seva vida; sense plantes no hi ha vida.
Un incendi és possible apagar el en el seu inici, molt difícil quan ha adquirit dimensió i força. havent pèrdues de vides humanes, es cremen el bosc, es crema el treball de diverses generacions i, es crema el patrimoni de les futures generacions, es cremen moltes il·lusions i records, es crema en definitiva, una forma de vida.