Transitorietat

La prova més clara que això de la llengua és sobretot costum (vull dir, que els fets i fenòmens lingüístics tenen molt més a veure amb l’adaptació que no pas amb la reflexió) és que un cultisme com aquest, que en condicions normals hauria generat dificultats (quanta gent no diu comprativa per cooperativa, per exemple), s’ha incorporat a la parla quotidiana amb una normalitat sorprenent. Ves que no acabi tenint la virtut d’ajudar a superar l’atàvica confusió entre trànsit i tràfic, tota una maledicció bíblica.
    Que transitorietat prové de trànsit és obvi. L’etimologia del transire llatí té el seu què poètic, perquè en realitat és un eufemisme: ‘passar enllà’. Locució que ha generat sobretot usos figurats, però alhora el sentit més que real de morir-se, encara que actualment transir com a sinònim de finar, traspassar o perir ha quedat circumscrit a l’àmbit poètic.
    Molt més avesats estem a fills del transitus com ara transitar (verb que hem vist fins en senyals de circulació), transitiu/intransitiu o fins i tot transitori. Ara, el rei de la casa és un substantiu amb què ens bombardegen des de fa quaranta anys, aquesta transició que guanya per golejada en el llenguatge polític però que també pertany de ple dret als de la química i l’esport. A mi, però, el fill que m’agrada més és el transeünt, versió culta d’aquell vianant amb què, en temps de la lluita contra sellos i bussons, vam combatre, amb èxit, l’invasor peatón. El transeünt no es limita a travessar el pas zebra sinó que transita per la via pública com per la vida, i fins i tot és capaç de fer una cosa que el diccionari defineix així: “dit de la persona que es troba accidentalment en un terme municipal en el qual no és empadronada, o bé que s’ha traslladat a un terme municipal amb el propòsit de residir-hi però no ha adquirit encara la condició de resident”. Si no esteu empadronats a la vila on residiu, doncs, sapigueu que tot anant pel carrer estareu encarnant la bella figura del transeünt transeünt.
    Fixeu-vos que amb tot el que s’ha dit fins ara no podem deduir amb quins mitjans de locomoció es duen a terme tots aquests trànsits. I en canvi segur que tenim la sensació que el més probable és que es facin a peu (el vianant, com el peatón o el transeünt, són figures caminadores per definició). Traslladat a la dimensió política voldria dir que la transitorietat procedeix al ritme lent de la caminada. Lent, però segur, és clar, per més que últimament s’hagin sentit veus que reclamen encara més lentitud (tot i que no crec que ho facin perquè vegin perillar la seguretat de tot plegat).

Pau Vidal

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*