50 anys de la Renovació Carismàtica Catòlica

Fa 50 anys, el cap de setmana del 17 al 19 de febrer de 1967, una vintena d’estudiants catòlics nord-americans, a la Universitat de Duquesne, van tenir una convivència prop de Pittsburgh (EUA). Allà van resar per demanar el baptisme en l’Esperit, una acció potent de l’Esperit Sant que transformés les seves vides. Al principi, va semblar que no passava gran cosa. Van fer un descans, van començar a preparar una festa, però poc després es van trobar que cadascun pel seu compte acudia a la capella i allà no podien deixar de resar. Lloaven Déu en veu alta, amb entusiasme; altres sentien un goig que els portava a ballar; altres ploraven d’alegria. Alguns van caure com fulminats davant el Sagrari de la capella, amb un sentiment d’adoració aclaparador. Ho van explicar als altres i es va anar contagiant de campus en campus, de ciutat en ciutat. Cada setmana necessitaven ajuntar-se i resar, en veu alta i amb molta música. Es va estendre per Estats Units i pel món. Els anomenaven “pentecostals catòlics” o “catòlics carismàtics”. Així va néixer la Renovació Carismàtica Catòlica (RCC), que actualment compta amb uns 100 milions de catòlics. Han patit prevencions en contra i desinterès per part dels que prioritzen el compromís social, però també per part dels que desconfien de la seva música, les seves maneres exuberants i desinhibides. El mateix P. Bergoglio va explicar que essent capellà jove “li feien molta ràbia; li semblava que tots tenien alguna cosa malament al cap. Van passar els anys i es va adonar que n’estava d’equivocat: ja que és una gràcia!”.

Després de 50 anys, la Renovació ha generat una multitud de conversions i de vocacions. Tenen el grup setmanal on es resa, es canta, es lloa, s’agraeix a Déu la seva bondat, se li demanen coses; resen els uns pels altres; es comenta alguna cosa de la Bíblia, es dóna alguna xerrada curta. Després els recessos de 2 o 3 dies, o una setmana, sobre guarició, alliberament, vocació, lideratge, lloança, bíblia, formació… També les trobades d’oració “especial”: misses de guarició o d’alliberament, oracions per demanar curacions, miracles, oracions de rebuig del mal, de guarició física o espiritual o emocional. També poden ser “especials” les trobades d’adoració i lloança, de vegades amb el Santíssim exposat. I els “seminaris de vida en l’Esperit”. L’oració en llengües poques vegades és xenoglòsia (parlar miraculosament llengües estrangeres que no s’han après) sinó que gairebé sempre es tracta d’oració de glossolàlia: emetre sons articulats, ben pronunciats, amb fervor, reverència, voluntat d’oració, que St. Pau anomena “pregar en llengües” o “gemecs inefables”. Es consideren un do de Déu, no una cosa forçada o provocada. Molts consideren l’oració en llengües la porta a altres carismes: la paraula de coneixement (saber coses útils revelades per l’Esperit Sant), el do de consell, la profecia (que no és parlar del futur sinó exhortar i edificar amb paraules o imatges que inspira l’Esperit). Sempre s’insisteix que és Déu qui actua a través dels germans, i que aquests dons s’exerceixen, sobretot, en el context del grup que prega, per a benefici de la comunitat i edificació de l’Església.

Els carismàtics, com tota l’Església, canten amb insistència: “Maranatha, Veniu Senyor Jesús!”. 50 anys després, la Renovació Carismàtica ha crescut i està pplenament integrada en l’Església. Siguem o no de la Renovació, sempre serà necessari demanar, una i altra vegada, que l’Esperit Sant vingui amb la seva força i el seu poder, ens defensi, i ens faci fidels seguidors de Crist.

Joan Enric Vives

Arquebisbe d’Urgell

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Comments are closed.