Els oblidats ateus musulmans

De tant en tant, algú fa un article periodístic o d’opinió sobre aquest fenomen que està molt i molt oblidat però que, probablement, és força important. Em refereixo als ateus que havien estat criats com a musulmans. Quin és el motiu d’aquest oblit? Probablement, la por a la repressió dels qui van ser creients i a ser rebutjats per familiars i amics que mantenen la fe. No hem d’oblidar que a la península aràbiga, entre altres indrets, l’ateïsme està perseguit legalment. El més sorprenent, però, no és parlar gaire dels ateus en aquests països sinó en les comunitats islàmiques occidentals. Els nostres prejudicis ens acostumen a retratar els musulmans de primera o segona generació a Occident com a xoriços o radicals islamistes i n’hi ha d’aquests i tant que n’hi ha. Però no són la majoria i, fins i tot, hi ha una minoria de no creients. Gent que ha perdut la fe islàmica per diferents motius, a Occident (i també fora d’Occident). Hi ha webs que intenten donar-los veu però no se’n fa massa ressó d’ells. Però és cert que sembla que hi ha entre els governs dels països islàmics una certa preocupació per aquest fenomen ja que consideren que s’està estenent entre els joves més educats i cultes.

No sabem l’abast del fenomen però hi ha un motiu molt important perquè es produeixi: el mateix que va provocar la desafecció de molts cristians en el passat i encara avui en dia. Es tracta del comportament despòtic i intolerant dels religiosos que en el nom de la fe coarten la llibertat de la gent. Perquè no hi ha res més que atregui que el  que està prohibit. Això no vol dir que no hi hagi motius racionals per no creure sinó, simplement, que quan es confón la religió amb el poder, la temptació és rebutjar les dues coses. Recordem el cas d’Ayaan  hirsi ali, una refugiada somalí a Holanda, que va expressar el seu rebuig a l’islamisme radical per acabar abraçant l’ateïsme. I ho va fer després dels atemptats de l’11-S del 2011, quan va decidir que havia d’elegir. Des del meu punt de vista d’ateu és un fenomen saludable però crec que no és el més important ara. El més important és que la majoria dels països islàmics abracin la democràcia i respectin la llibertat dels seus ciutadans, entre ells la religiosa. I que la fe islàmica s’adeqüi més a les necessitats i esperances de les persones, que vulgui seduir i no imposar. Que en definitiva, guanyi més la visió més tolerant i que vol la recerca de la pau i la tolerància que la intransigent. Un combat, per cert, que tampoc està guanyat del tot en fes com la cristiana.

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*