Els nostres dimonis ens fan companyia

No m’hauria de sorprendre, però em segueix sorprenent veure com, fins i tot les persones més aparentment exitoses, acaben confessant que tenen força inseguretats que, de vegades, les corrouen. El darrer cas l’he llegit en una entrevista promocional a Gal Gadot, l’actriu israeliana protagonista de Wonder Woman (pel·lícula que no penso veure però que tinc clar que serà un èxit de taquilla). L’antiga Miss Israel, mare de 4 fills i actriu amb èxit i diners reconeix que la inseguretat moltes vegades la mata. I si això li passa a ella…què no ens ha de passar a la resta? Com es diu popularment, la ment de les persones està plena de dimonis o sent una mica més racionals hem de constatar que la nostra part racional no és més que un iceberg d’un cervell ple de fòbies, pors i emocions mal resoltes (o ben resoltes però que deixen empremtes) . Som sers plenament irracionals i, probablement, són les emocions les que ens dominen. I afortunadament perquè després de segles criticant les emocions fa poc hem descobert que no es pot decidir sense sentir les emocions. Les poques persones que no senten emocions o no tenen por, són autèntics discapacitats socials perquè les passions ens dominen i sovint ens porten per mal camí, sí, però també ens ajuden a decidir.

De vegades, els diem els nostres dimonis però hem de reconèixer que tot i que l’alegria tingui més bona fama no sempre és positiva. La ira, per exemple, de vegades, ens pot ajudar a defensar els nostres interessos. En definitiva, som sers plenament emocionals, el que ens pertorba però també ens ajuda. No sabria dir en quin grau. Potser ja va sent hora de canviar de paradigma i adonar-se que els nostres dimonis no són més que uns convidats més que ens ajuden a prendre decisions. És cert que l’altre dia quan estava trist perquè em sentia sol no va ser un moment agradable, però sí que va ajudar a que em vingués una alegria més gran quan em vaig adonar que havia de valorar més els meus sers estimats. I en els moments més lúcids veig que els dimonis no són dimonis sinó convidats que tenen tant dret a estar en el meu cap com els altres més simpàtics perquè són jo. I jo sóc multitud com ho som tots. I en el fons tenen tant dret a existir com jo és a dir tot (o res).

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*