Data

Aquests dies circulava per les xarxes un acudit molt divertit, a propòsit de l’anunci fet pel president Puigdemont la setmana passada, en què es veia el president Rajoy demanant a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría: “¿Y eso de la ‘data’ qué es?”, i ella que li contestava: “Data es fecha”. La gràcia era en la rèplica d’ell: “¿Pero fecha no era hígado?” El joc de paraules està ben trobat, però a mi em va cridar l’atenció per un detall molt més amagat, relacionat amb l’origen etimològic del terme en qüestió, que ja veureu que val la pena: data, en llatí, era el participi femení del verb dare, ‘donar’, que s’usava en expressions com ara epistula data die ocharta data die… Literalment, “epístola o carta donada (lliurada) el dia tal”. Semànticament, el pas fins a convertir-se en substantiu és semblant al de tarda, que prové de l’expressió llatina ora tarda.
    En realitat la gràcia de la cosa l’arrodonia el fet que aquest binomi que ja s’ha convertit pràcticament en una cantarella (data i pregunta) són, filològicament parlant, una mica com l’aigua i l’oli. Potser recordareu que el dia que vam esventrar el substantiupregunta (i si ho recordeu, l’enhorabona per la memòria, perquè va ser fa exactament tres anys i mig) ens vam referir a la mala fama que tenia entre els sectors més trabucaires pel fet d’haver estat pres del castellà (origen confirmat per la inexistència del terme en les llengües germanes, llevat del portuguès). Doncs bé, amb data passa exactament el contrari: italià, francès i companyia en disposen exactament amb el mateix sentit que nosaltres (i de fet el francès la va exportar a l’anglès) i en canvi espanyol i portuguès no. Si ens poséssim una mica lírics, podríem arribar a establir un paral·lelisme entre aquesta disparitat i les dues ànimes lingüístiques del país. Però per si de cas no m’hi posaré.
    En una cosa, en canvi, sí que coincideixen gairebé en ple: l’escassedat de la família (pregunta només compta amb cinc derivats). La nostra data amb prou feines n’ha generat mitja dotzena, la majoria dels quals, descomptant el verb datar, més aviat cultes:antedata i antedatar, posdata i postdatar. Potser el més integrat de la colla és el substantiu datació, que habitualment trobem associat a l’àmbit de l’arqueologia. Ara bé, tal com van les coses, igual que ara llegim notícies sobre l’ús del carboni 14 per a la datació d’un fòssil de dinosaure, ves que aviat no en comencem a veure de relacionades amb les èpoques en què els catalans encara érem súbdits d’aquell estat antediluvià anomenat Espanya.

Pau Vidal

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*