La Mòmia 2 i l’essència de l’amor

Sóc un sentimental i he de reconèixer que he vist 3 o 4 cops La Mòmia 2. Es tracta d’una pel·lícula d’aventures amb una mica de terror i fantasia que m’encanta per una part del final. I m’encanta perquè la resta del film és tan previsible com et pots arribar a imaginar. Anem al final: el noi bo i el dolent (un esperit egipci de fa 5.000 anys que vol conquerir el món) estan a punt de caure per un penyassegat, on els esperen uns dimonis assedegats de sang. El noi bo li diu a la seva noia que es salvi, però ella s’arrisca i l’ajuda a sortir-se’n. El dolent li diu a la seva nòvia que l’ajudi i aquesta defuig fer-ho. Llavors ell, que ha fet totes les maldats per amor o això diu, se n’adona que no val la pena continuar estimant algú que no vol arriscar-se per ell i es deixa caure pel penyassegat. M’encanta perquè descriu perfectament el que hauria de ser l’amor i, en els nostres millors moments, és. És a dir: un projecte en comú en què les dues persones es sacrifiquen perquè l’altre estigui millor, i si tenen fills pel benestar dels menors. Aquest projecte en comú acostuma a ser desgastat pel temps i la passió inicial acaba desapareixent. Queden les rutines i les manies i si hi ha sort aquest projecte en comú.

Aquest amor, naturalment, és el romàntic. Però també pot ser als altres d’una manera més genèrica. Sempre recordaré aquella persona que va morir ofegat per salvar altres a qui no coneixia. És amor, això? O és desitjar el bé als altres? Tant em fa perquè crec que així podríem definir el que és l’amor: sacrificar-se pel bé d’altres sense estar obligat. I podríem dir ja que és el mal: aquell com els dolents de La Mòmia 2 que per satisfer la seva passió són capaços de fer mal als altres i que tenen com a principal objectiu la seva preservació i el seu interès. Una escena interessant i complementària de la pel·lícula és quan un dels servidors del dolent li demana ajut perquè un monstre l’està engolint i aquest li respon fredament: “perquè t’he d’ajudar?”. I veiem com l’actitud que més ens ajuda (a llarg termini) és l’altra. Tot i que quan es tanca la pantalla tenim la sensació estranya que en la vida real són els dolents  qui guanyen. 

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Juli Fernandez Blasi ha dit a FaceBook que li agrada aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*