Per a tots passa el temps, això és inevitable i, com si d’un àlbum de fotos es tractés, es guarden molts records i, és clar, a poc a poc es snrm transformant. No vol dir que a pitjor, ja que en molts casos la maduresa, fins i tot pels que ja passem els 50 anys, crec que ens va millor que la inexperiència de la joventut.
Quan jo era petita, l’educació obligatòria anava dels 6 als 14 anys (L`EGB). Abans d’aquesta edat estava preescolar (amb pàrvuls als 4 i 5 anys) i després el batxillerat (BUP), coronat amb el Curs d’Orientació Universitària (COU), dels 14 als 18 anys. Pel que fa a l’ FP, la llei “definia una formació professional nova, ben estructurada, amb visió de futur, i amb aspectes molt innovadors, ja que situava tres nivells, l’FP1 i FP2 com un itinerari posterior a l’ EGB i al BUP.
Així, després de diversos anys de negociació i de propostes, el 1990 es va aprovar la LOGSE, (Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu) el canvi més profund de l’escola durant la democràcia, i l’estructura de cursos i etapes continua vigent avui .Però llavors amb l’ESO, els alumnes amb tres suspensos havien de repetir, tret que els seus professors diguessin el contrari.
L’educació secundària obligatòria (ESO) és una etapa bàsica i obligatòria de quatre cursos (1r, 2n, 3r i 4t) i que normalment es cursa entre els 12 i els 16 anys. En aquest segle XXI, tot ha canviat, els alumnes poden obtenir el títol d’ ESO amb menys d’un 5 de nota mitjana i amb dues assignatures suspeses, entre les prop de 40 matèries que estudien al llarg dels quatre cursos. Molts estan encontra perquè consideren que és “pràcticament impossible” que això es produeixi, és a dir, que un alumne tingui 38 de 40 assignatures aprovades i la seva nota final sigui menor d’un 5.
Ara els alumnes poden obtenir un títol amb menys d’un 5 de mitjana i amb un màxim de fins a tres suspeses i, a més, sempre que l’equip docent consideri que l’alumne ha adquirit les competències bàsiques necessàries.
Els que acreditin més tindran més possibilitats de continuar més opcions laborals, però els que acreditin menys no seran exclosos i podran buscar una sortida d’acord al seu nivell de preparació. No tots els alumnes avancen al mateix ritme ni tots tenen les mateixes capacitats i possibilitats, però tots tenen dret a arribar tan lluny com puguin sense que el sistema esdevingui una barrera infranquejable.
La meva opinió personal és que un sistema educatiu que no sigui exigent no té sentit. La cosa és senzilla, fins i tot la universitat s’ha convertit en una conya perquè els alumnes van sense preparació suficient. És que també hem de ser realistes, una educació exigent a tots els nivells necessita finançament i posar tots els mitjans necessaris perquè la gent aprengui de veritat.
