Estima’t més

Fa poc em vaig trobar amb un conegut que em va fer canviar la meva forma de veure les coses. Podria ser una història d’autoajuda o simplement casualitat curiosa que una frase em provoqués un canvi de xip, que dirien alguns modernets. Posem les coses en antecedents, el filòsof (a partir d’ara li diré així) és un especialista en gestió d’empreses amb una vida força convencional ja que està casat i amb fills i la seva vida no és especialment problemàtica.

Un dia, l’empresa amb la qual treballava em va demanar si podia parlar amb ell perquè volien tractes comercials amb la seva societat però no se’n surtien pels canals oficials. Ho vaig provar i va haver tracte (i no vaig rebre cap comissió). Temps després em van tornar a demanar el mateix i ja no va haver acord. Li vaig preguntar què havia passat i enlloc de dir-me sense embuts que havien descobert que els tractes mutus no els eren beneficiosos, em va dir una altra cosa. Em va dir: “les circumstàncies canvien, les persones ho fan molt lentament”. El que era veritat, però també és cert que estàvem parlant de negocis. Em va fer gràcia i sempre que me’l trobava li recordava la frase. I a partir d’aquell dia pràcticament vaig oblidar el seu nom, perquè per mi era el filòsof. És tan cert que les circumstàncies canvien que cap dels dos treballa al mateix lloc i ara estem força penedits d’haver dedicat massa temps a les empreses en les quals vam llogar els nostres serveis. 

I temps després em vaig tornar a trobar el filòsof, que em va demanar algun restaurant bo per anar a menjar amb uns amics. I li vaig replicar (mig en broma) que em tornés a repetir la seva frase. I llavors es va quedar espectacularment amb mi de nou: “No. Ara necessites una altra. Estima’t més i amb això n’hi ha prou”. Quin tòpic d’autoajuda més bèstia vaig pensar i que encertat al mateix temps. Perquè em va fer pensar tant? Probablement, perquè en el meu interior em vaig adonar que era cert. I era el que necessitava escoltar de nou, efectivament. El filòsof l’havia encertat  una vegada més. De fet, si ens posem filosòfics (mai millor dit) és el que ens passa a tots. Les inseguretats se’ns mengen i ens marquen i els pitjors humans són aquells massa segurs d’ells mateixos. Perquè el seu infern interior ha de ser espectacular. I havia promès que no parlaria de Donald Trump, però és que el seu exemple és de manual. I després de rumiar moltes vegades la frase vaig recordar el que deia Baudelaire, que a la vida ens hem d’embriagar per oblidar les nostres mancances.

De vi, d’opi (no ho recomano), d’amor, de poesia, de quelcom que ens faci sortir de la nostra fragilitat i ens faci créixer. I ho tinc més clar: estima’t més no vol dir pensar que aquell estrany o massa conegut ens salvarà amb el seu amor perquè potser no vol fer-ho, però segurament no pot. Ni l’estatuts que hem assolit ens farà més forts i segurs (ho sé, havia dit que no tornaria a parlar de Donald Trump), potser a l’inrevés. Només ens farà més forts ser conscients de les nostres febleses i al mateix temps mimar-nos més i embriagar-nos d’amor a la natura, a altres sers humans, a nosaltres mateixos. I al seu degut temps podrem estendre millor aquest amor a altres. I la frase segueix donant voltes al meu cervell: “estima’t més”.

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Erika Baron Duró ha dit a FaceBook que li agrada aquest article

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*