1898: la guerra dels mons. 1997: Independence Day

Darrerament he perdut bona part de l’interès, però des que sóc petit he estat un fanàtic de la ciència-ficció i he de reconèixer que un dels temes d’aquest gènere que sempre m’ha apassionat ha estat el dels contactes entre humans i alienígenes, en el vessant més salvatge: la guerra. I no puc deixar de recordar que una de les primeres novel·les de ciència-ficció va ser “La guerra dels mons” de H.G.Wells, al 1898. El britànic descrivia com Anglaterra era atacada pels superiors tecnològicament marcians que esclafaven el totpoderós imperi. Tot estava perdut pels anglesos (i després s’entenia que li seguirien la resta dels humans) fins que els virus mataven els marcians. Els més humils dels sers derrotaven els més poderosos.  Com a bona part de la ciència-ficció, tot era una metàfora que ens revelava Wells en la introducció del llibre. Venia a dir que perquè havíem de criticar els marcians ja que havien fet el mateix als anglesos que el que aquests estaven fent amb els humans de l’Àfrica i altres indrets? Per si no havia quedat clar, Wells era socialista i antiimperialista i els marcians eren una metàfora dels colonialistes britànics.

Viatgem al 1997 amb la pel·lícula nord-americana Independence Day. Aquí ja veiem una paròdia del gènere. Els imperialistes extraterrestres venen de molt més lluny que Mart i no acaben de quedar clars els seus objectius atacant els humans. Pel que es pot deduir són una mena de depredadors que arrasen tot el que troben com algunes grans corporacions. I fins aquí la metàfora. Potser n’hi ha una altra i és que són els nord-americans els que lideren la lluita contra els invasors i ho fan, precisament, el seu dia de la independència: el 4 de juliol. Ah sí, el que destrueix els aliens és un virus…informàtic. Centenars o milers d’anys més avançats tecnològicament que els humans i són derrotats per un virus informàtic. En fi…visca la credibilitat. Per cert, Arthur C. Clarke acabava la quarta novel·la de la saga de 2001 amb el mateix final (Arthur esperàvem més de tu…).

En aquestes dues creacions es veu un segle d’històries narrant combats amb aliens i com diuen més de nosaltres i de les nostres societats que dels teòrics invasors. I veiem com aquests cada cop venen de més lluny perquè al sistema solar no s’han trobat senyals de vida intel·ligent, ni tan sols de vida i ja no és versemblant una invasió marciana. I cada cop veig més clar que si aquestes històries són tan inversemblants és perquè si una societat molt avançada arribés a nosaltres difícilment seria per atacar-nos (ataquem nosaltres, almenys els nostres estats, les societats indígenes que viuen a l’Edat de Pedra que hi ha a Nova Guinea, Índia, Brasil o Perú?), però si ho fessin no podríem resistir-hi. No ens salvarien els virus o els virus informàtics. Però, de moment, encara estem aquí. I és evident, cada cop més, que el futur dels humans, per bé o per mal, el decidirem nosaltres. Potser això no és un bon senyal però és el que hi ha.

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*