Finalment, un 34% dels electors francesos, aproximadament, va donar el seu sufragi per Marine Le Pen. No va haver gaire sorpreses i Macron es va imposar davant la seva rival d’extrema dreta. Podríem dir que si el Front Nacional no pateix cap crisi greu pel fet d’haver estat prop de la victòria i no arribar-hi, té per davant dies encara més gloriosos. Perquè el que està clar és que la gran majoria dels francesos tenen clar que les seves respostes eren incorrectes i lamentables i, evidentment, es pensa el mateix fora del país. Però el que ha quedat clar és que Marine Le Pen s’ha molestat en donar respostes als exclosos i als perdedors de la globalització. I és el que explica perquè molts obrers i antics votants del partit comunista han donat suport a aquesta formació que, en teoria, està en les antípodes del que haurien de defensar. Anem al 1981 quan el Front Nacional de Jean Marie Le Pen només obtenia 1% dels sufragis, sobretot nostàlgics de la França de Petain i antics colons d’Algèria. Els treballadors tenien dues ofertes polítiques, com a mínim, que intentaven defensar els seus interessos: els comunistes i els socialistes. Potser no eren les més addients però satisfeien parcialment les seves demandes i almenys els escoltaven. Van començar les deslocalitzacions i l’atur va esdevenir crònic i l’esquerra oficial no semblava donar respostes a aquest col·lectiu.
Encara més interessant ja que aquesta esquerra es va preocupar més per temes com l’ecologia o les minories ètniques, qüestiona amb les quals aquests obrers blancs no tenien massa afinitat, en línies generals. I només algú va donar-los una resposta que no fos: adapteu-vos o resigneu-vos. Va ser el Front Nacional que els deia que ells no eren els culpables ja que si es donava preferència als treballadors nacionals el problema de l’atur s’acabaria i es frenaria la delinqüència i la inseguretat amb molta més dura. I els donava una èpica: la d’una França dominada per la Unió Europa, en el fons pels alemanys que ja havien estat derrotats pels gals en tres guerres, i que tornava a resorgir i lluitar per la seva sobirania i independència. Torno a repetir-ho: no eren respostes correctes però eren respostes. Aquests obrers blancs, potser la majoria de la població, van trobar algú que els escoltava i els tractava amb respecte. Com ho va fer Donald Trump als Estats Units i els partidaris del Brexit al Regne Unit. I el que es pot dir és que si aquest sector de la població (potser la majoria) segueix sense tenir respostes específiques, al 2022 tornaran a tenir una nova oportunitat de fer sentir la seva ràbia. I de votar Le Pen o els seus successors. La victòria de Macron no alleuja el problema, simplement l’ajorna.
De totes maneres crec que han patit algunes derrotes. Per exemple, en Trump ha descobert els límits del seu poder i que les coses eren més complexes del que es pensava (afortunadament) i el Brexit està costant més del que semblava. Però el problema de fons segueix: hi ha alguna solució “factible” que eviti que la majoria de treballadors i classes de mitjans dels països occidentals segueixin perdent poder adquisitiu?
Aquesta és la qüestió… Dificil resposta…
Tota la raó Pere. Jo també crec què en part, el resurgir d’aquest nacionalisme dretà té a veure amb el fracàs qüotidià de les esquerres per donar solucions a la ciutadania en moments de molta, moltíssima crisi. Mireu que ha passat també a Alemanya, a les regionals en el suposat Feudo socialista, on amb l’ajud també dels Verds governaven feia temps… i tot s’en ha anat a terra.