Le Pen com a senyal

Finalment, un 34% dels electors francesos, aproximadament, va donar el seu sufragi per Marine Le Pen. No va haver gaire sorpreses i Macron es va imposar davant la seva rival d’extrema dreta. Podríem dir que si el Front Nacional no pateix cap crisi greu pel fet d’haver estat prop de la victòria i no arribar-hi, té per davant dies encara més gloriosos. Perquè el que està clar és que la gran majoria dels francesos tenen clar que les seves respostes eren incorrectes i lamentables i, evidentment, es pensa el mateix fora del país. Però el que ha quedat clar és que Marine Le Pen s’ha molestat en donar respostes als exclosos i als perdedors de la globalització. I és el que explica perquè molts obrers i antics votants del partit comunista han donat suport a aquesta formació que, en teoria, està en les antípodes del que haurien de defensar. Anem al 1981 quan el Front Nacional de Jean Marie Le Pen només obtenia 1% dels sufragis, sobretot nostàlgics de la França de Petain i antics colons d’Algèria. Els treballadors tenien dues ofertes polítiques, com a mínim, que intentaven defensar els seus interessos: els comunistes i els socialistes. Potser no eren les més addients però satisfeien parcialment les seves demandes i almenys els escoltaven. Van començar les deslocalitzacions i l’atur va esdevenir crònic i l’esquerra oficial no semblava donar respostes a aquest col·lectiu.

Encara més interessant ja que aquesta esquerra es va preocupar més per temes com l’ecologia o les minories ètniques, qüestiona amb les quals aquests obrers blancs no tenien massa afinitat, en línies generals. I només algú va donar-los una resposta que no fos: adapteu-vos o resigneu-vos. Va ser el Front Nacional que els deia que ells no eren els culpables ja que si es donava preferència als treballadors nacionals el problema de l’atur s’acabaria i es frenaria la delinqüència i la inseguretat amb molta més dura. I els donava una èpica: la d’una França dominada per la Unió Europa, en el fons pels alemanys que ja havien estat derrotats pels gals en tres guerres, i que tornava a resorgir i lluitar per la seva sobirania i independència. Torno a repetir-ho: no eren respostes correctes però eren respostes. Aquests obrers blancs, potser la majoria de la població, van trobar algú que els escoltava i els tractava amb respecte. Com ho va fer Donald Trump als Estats Units i els partidaris del Brexit al Regne Unit. I el que es pot dir és que si aquest sector de la població (potser la majoria) segueix sense tenir respostes específiques, al 2022 tornaran a tenir una nova oportunitat de fer sentir la seva ràbia. I de votar Le Pen o els seus successors. La victòria de Macron no alleuja el problema, simplement l’ajorna.

 

 

Pere Moliné

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare
Evaristo Vilagines Moreso, Juli Fernandez Blasi han dit a FaceBook que els agrada aquest article

Comments

Le Pen com a senyal — 3 comentaris

  1. De totes maneres crec que han patit algunes derrotes. Per exemple, en Trump ha descobert els límits del seu poder i que les coses eren més complexes del que es pensava (afortunadament) i el Brexit està costant més del que semblava. Però el problema de fons segueix: hi ha alguna solució “factible” que eviti que la majoria de treballadors i classes de mitjans dels països occidentals segueixin perdent poder adquisitiu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*