Referèndum: el making off (1)

Ja hem parlat alguna vegada de les interioritats d’aquesta columna: com se seleccionen els termes del conflicte, què faig en cas que l’actualitat s’entesti a reiterar un mot ja tractat, coses així.

Però ves per on, fent repàs dels quasi dos centenars que ja hem vist (passa com amb les andròmines a casa: si no fas endreça de tant en tant, després no hi ha manera de trobar res), he ensopegat amb un cas inesperat: el d’un mot que ja donava per fet i resulta que no. Com quan busques aquell objecte que estaves segur que tenies i a l’hora de la veritat no apareix. I no és un objecte qualsevol, precisament; el mot en qüestió és ni més ni menys que referèndum, un dels grans tòtems. Si haguéssim de fer un top ten dels mots imprescindibles del procés, seria un dels ineludibles. Com pot ser, doncs, us demanareu, que quatre anys després d’engegar aquesta secció encara no l’hàgim tocat?

Com pot ser? Jo també m’ho demano. I diria que l’explicació més plausible és el que podríem anomenar la síndrome del diumenge. M’explico. El criteri que preval a l’hora de decidir la paraula de la setmana és el de l’actualitat. Però no és l’únic. Hi ha setmanes que l’actualitat és més difusa, o que se la disputen dos o més termes (mireu, per exemple, aquest titular: “El govern en ple desafia la repressió de l’Estat espanyol signant el compromís amb el referèndum”. Aquí hi ha ben bé tres mots, desafiar, repressió i compromís, que podrien disputar-li l’interès al que avui ens ocupa). I fins i tot hi ha setmanes, tot i que no passa gaire, que tens dificultats a trobar-ne un perquè sembla que les hostiitats hagin declarat una treva. Són aquells dies tan agraïts que els articulistes ens podem treure de sobre material atemporal que no sabem quan col·locar.

Però no és pas aquest, el cas de referèndum. La síndrome del diumenge, per això l’he batejada així, en realitat vol expressar la idea que un terme de primera línia com aquest, un dels grossos, no es pot malbaratar parlant-ne qualsevol dia. Que s’ha de guardar per a una ocasió que s’ho mereixi. Però resulta que del concepte en qüestió ja en parlem pràcticament des del primer dia, al principi com una eventualitat futura i cada cop més com una certesa imminent. Però mai sembla prou solemne, l’avinentesa. Quan arribarà, doncs? El dia que realment se celebrarà? I no estarà massa suat, ja, aleshores? I si al final nanai, no el convoquen? I si, quan arriba, el govern espanyol es despenja amb altres ocurrències (precintes, tancs, el que sigui) que per raó d’actualitat li passen al davant?

Pau Vidal

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*