No sé per què, cada vegada que sento parlar del conflicte sirià, m’imagino un immens territori – com una mena de laboratori- on els “dos animals hereus de la guerra freda”, Putin i Trump, el fan servir per mesurar qui la té més gran, referint-me a la capacitat d’emmerdar-la.

En el fons, crec que l’atac  amb armes químiques contra la població civil a Síria ha estat la coartada perfecta per repetir la mateixa “jugada” què fa uns anys es va fer servir, per justificar els bombardeigs de Líbia, Iraq i Afganistan. ¿Aquesta vegada però, el  motiu, a part de l’estratègic, ho ha estat per l’interès del gas natural, petroli i carbó que disposa la zona?

No crec que pensar-ho sigui cap bestiesa perquè el llavors president Bush ja ho va fer amb l’Iraq, sabent-se més tard què l’armament químic què asseguraven posseïa Saddam Hussein, no va existir mai… però es clar, això va ser el de menys perquè el beneplàcit de Blair i Aznar a les Açores, va valer el perdó de Déu…

¿És possible que aquesta excusa de l’atac amb bombes químiques, a la ciutat de Jan Shiejun, hagi estat el motiu triat per  fer debutar a la “mare de totes les bombes”, just al damunt d’Afganistan?… Potser sí, com pensen algunes persones enteses en conflictes internacionals, per donar el tret de sortida i començar un negoci amb un armament nou, invitant als competidors a posar dins l’armari tot el vell…

Voldria pensar que estic equivocat, perquè de totes maneres em pregunto, en boca d’aquella pobra gent que ha mort i no pot respondre, si hi ha alguna diferència entre el fet què et caiguin al damunt míssils o armament químic… Em pregunto si la mort és diferent segons com et matin… o potser la diferència només la notem els vius, distingint a les víctimes, unes com a bones, d’altres de dolentes o, com la majoria, d’irrellevants…

Quina barra la de Tump dir després d’explicar a la roda de premsa, l’ordre que va donar al Pentàgon de bombardejar Síria: “que Déu beneeixi Amèrica i al Món”… Quina barra…

La majoria de dirigents americans han sabut sempre dominar l’eufemisme, auto guardonant-se la manca de vergonya a l’hora de provocar guerres a casa dels demés… Els russos tampoc es queden sense premi…

Han estat cínics amb les paraules utilitzades fins al punt d’anomenar a les guerres que han provocat, allà on els hi ha semblat, “intervencions militars”… perquè s’han cregut déus, fent tot allò  que els ha sortit dels pebrots.

Europa s’ha anat eixugant la suor i no ha sabut què fer per no refredar-se i, per comoditat, s’ha posat quasi sempre al costat més “yanki”, potser perquè encara creu que la veïna Rússia i el seu líder Putin son com aquella Unió Soviètica d’esperit comunista , com si el Mur de Berlín no hagués caigut, sense adonar-se’n que es tracta, no de la reencarnació de la revolució del proletariat qui encapçala el liderat més oriental europeu, sinó la continuïtat de la tirania de l’últim Tsar Nicolau II.

¿Com és possible que la pau del Món estigui en les mans, ara per ara, dels capricis d’uns pocs líders il·luminats?… ¿o no tenen llums els dirigents dels Estats Units, Rússia, Síria, Corea, Israel o la Xina?…

Què som la resta del Món?… una bombeta fosa?