Quina emoció, aquesta setmana, quin delit! I encara direu que la vida del filòleg no dona sorpreses…
    Quan vaig veure el titular “L’Agència Espanyola de Protecció de Dades imposa una multa de 90.000 euros a l’ANC i Òmnium” de seguida hi vaig veure un article. ‘Això dona per a un rodalmot’, em va dir el meu instint de caçamots. I ja vaig començar a salivar: d’on deu venir, la paraula multa? Quins derivats té? Però la saliva no va trigar a fer-se una mica amargant: no se m’acudia de quin ètim podia procedir ni em venia al cap cap altre parent que no fos el ver multar. Que estrany. I això que no es pot dir que jo sigui aliè al concepte, precisament: amb tantes com me n’han posades els urbanos de Barcelona…
    Aclaparat pel fracàs de la intuïció, doncs, cedeixo el torn als que en saben i comprovo que el fracàs no és tal: tots els diccionaris coincideixen a reportar multa en aquesta sola forma, ja així en llatí (amb la variant mulcta), i a identificar-ne com a únic derivat el verb esmentat. Aquesta soledat gairebé absoluta del mot, ara ja confirmada, em recorda la de la pobra urna, de qui vam descobrir en aquesta mateixa columna que era el mot més radicalment solitari de tot el vocabulari del conflicte. Per no fer no havia aconseguit ni tan sols generar un trist verb, com ara urnejar o urnificar…
    Però com que cada descoberta comporta un ensenyament, se m’acut que la solitud multària no deu ser perquè sí. Que, vés a saber, poder és la revenja del poble davant un mot que, quan te’l veus a sobre, et sumeix en aquella desolació irada que neix del sentiment d’injustícia, perquè la majoria de vegades l’impositor de la multa (ja sigui una entitat bancària, la companyia de la llum o, ai las!, la inefable Guàrdia Urbana de Barcelona) abusa de la seva autoritat davant d’un infractor que no té ni la més mínima arma per defensar-se. “Ens multen? Doncs la castrem”, i així hem deixat sense adjectius ni adverbis ni res de res aquest terme ignominiós que ens recorda la nostra condició subordinada. Potser ara que tant l’ANC com Òmnium ja n’acumulen tantes sí que acabarà sorgint el compost multimulti.
    (Cal dir, això sí, que l’Alcover-Moll inclou una anotació de pronúncia que diu literalment: “Vulgarment es pronuncia munta”. I encara que aquest fenomen fonètic, de desplaçar el so de L a N davant una oclusiva com la T, no és infreqüent, no deixa de tenir un sentit més concret, en aquest cas. Concretament el de muntar, en el sentit penetrívol-sodomític que la saviesa popular ha eufemitzat amb l’expressió ‘donar pel sac’.