Doncs sí, he arribat a la conclusió contrària a l’habitual en els que tenim més de 40 anys: qualsevol temps passat no només no va ser millor sinó que va ser pitjor. A veure, entemguen-nos: entre el 1988 i el 1995 van ser anys gloriosos per mi però no pel que va pasar, tot el contrari. Simplement, perquè era més jove i tenia més força i molta més il·lusió i no havien arribat alguns dolors i problemes físics que ara ja no m’abandonaran. I, probablement, aquest és el motiu concret pel qual hi ha tanta gent que s’atreveix a dir que “abans”, signifiqui el que signifiqui, es vivia millor. Enyoren quan eren més joves, més actius i forts i ho confonen amb la societat. Inconscientment. Però els temps actuals són els millors amb els quals s’ha pogut viure fins ara. Hi ha excepcions: sospito que el Congo i alguns països de l’entorn d’aquesta pobre nació africana no han millorat gaire respecte fa 50 anys o 100. Però el que sí són dades és que l’esperança mitjana de vida s’ha duplicat a tot el planeta en els darrers 100 anys. També és cert que la gran majoria de la població té més béns materials que els que posseïen els privilegiats de fa unes centúries. Els diferents i les dones són tractats molt millor que al segle XIX i principis del XX per no parlar de més abans. I hi ha menys assassinats a tot el món, incloent el que cometen els estats i els grups armats en les diverses guerres i conflictes armats que hi ha al món.

Suposo que ara se’m replicarà quelcom similar a “inconscient, és que no t’has adonat del que passa a Síria o el que pot provocar un president nord-americà com en Trump? I això de que la gent viu millor, ves a explicar-ho a les barriades pobres de Barcelona, Madrid o París o molt més a prop a alguns llocs que coneixem” I tindran raó, naturalment que la tindran. Perquè el que vull dir és que els temps actuals són els millors però no que estiguem al cel o al paradís. Estem molt lluny de viure en societats plenament lliures i solidàries, tot i que ens haguem acostat força. Les nostres vides privades estan plenes de les mateixes misèries que han torturat els humans des que som humans: gelos, cobdícia, explotació, engany…entre altres. Però som molt més conscients de les nostres febleses i molt més crítics. Però he de dir que està molt bé criticar i criticar el que està malament i sóc el primer que ho fa. Però, de tant en tant, ens hem d’aturar al camí i fer un balanç del que hem aconseguit. I el resultat és que no ens ha anat malament…Això sí…fins ara. No està escrit que el progrés continuï per sempre ja que una de les raons del meu optimisme és que som tots els que vivim els qui escrivim com será el futur amb les nostres accions. I, per ara, i a llarg termini no ho hem fet malament del tot. Fins ara, és clar. Dependrà de mi i de tu i de tu i de l’altres que això segueixi sent així.