Coacció i delació (i 2)

L’eurodiputada Giménez Barbat, dèiem, no en va tenir prou qualificant l’aplicació CatalApp d’eina de “delació” i hi va afegir “coacció”, tal vegada perquè el binomi aconsegueix un efecte poètic que podria influir, devia pensar la dona, en la decisió de la comissió parlamentària.
    El cert és que ambdós termes es complementen bé, perquè si delació aporta un gust d’historicisme exclusiu i refinat, coacció és força més quotidià i acosta el sintagma a la parla estàndard que des dels mitjans es filtra cada dia més a la llengua oral. No ens equivocaríem gaire deduint que el mot prové del substantiu acció, però en realitat ens quedaríem a mig camí, perquè la mare de tots plegats es acte (del llatí actus, que ve d’afere, ‘fer’). Dic tots plegats expressament perquè es tracta d’una família molt nombrosa (quasi un centenar de membres), a través de la qual, com veurem, queda perfectament palesa la relació subsidiària entre acte i acció. Pel mètode més clàssic de l’afegitó d’un prefix, tenim inacció, reacció (i contrareacció), interacció i retroacció. Per l’igualment tradicioonal del sufix, accionar (i accionista, accionariat), que són, juntament amb el nostre protagonista d’avui, els qui conformen la família directa del segon. Quant al primer, tenim una llarga llista de fills idèntics al pare: actiu, activar, activitat i activisme, interactuar, reactivar, radioactivitat, actual, actualitat o actuació. Com podeu veure, tot paraules d’ús freqüent en l’estàndard. I no oblidéssim pas el fill artista, actor, actriu, que treu el seu ofici precisament del fet d’actuar, és a dir, de ‘fer’ o ‘obrar’.
    El cas de coacció resulta interessant perquè ha sofert un desplaçament de sentit que supera el que aporta el prefix (significat actualment restringit al biològic: “Interacció establerta entre dos organismes dins d’un ecosistema”). En el camp sociològic es parla d’”influència que el grup exerceix sobre els seus membres” i en el del dret, de “força legítima” i de “delicte”, mentre que en el general es recorre a la idea de constrenyiment. És a dir, que de la idea d’acció comuna es passa a la d’algú sobre algú altre, la qual cosa fa que la denúncia espanyolista contra CatalApp encara resulti més sarcàstica, tractant-se d’una resposta a un incompliment flagrant de la Llei de Consum i de la de Normalització Lingüística, que dicten que els establiments comercials han d’estar en condicions d’atendre el consumidor en els dos idiomes oficials al país. Una convivència coidiomàtica, pel que es veu, entesa amb diccionaris diferents.

Pau Vidal

Article escrit per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta – ACPG

 

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*