Isabel-Clara Simó: “La literatura no serveix per res”

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) és la darrera guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ens rep al seu pis de Barcelona i, tot just entrar, hi trobem una estanteria que recull bona part de la seva trajectòria literària, ‘La Salvatge’, ‘És quan miro que hi veig clar’ o el seu darrer llibre ‘Jonàs’ (Edicions 62, 2016). Creu de Sant Jordi el 1999, aquesta escriptora i periodista ha dirigit la revista ‘Canigó’ i ara escriu articles a ‘El Punt Avui’. Parlem de la seva trajectòria, de literatura, del País Valencià, del procés independentista i, fins i tot, trobem una escletxa perquè es reconegui assídua als capítol repetits de la sèrie ‘The Big Bang Theory’.

Premi d’honor de les lletres catalanes. Què se sent al estar a la mateixa llista que Rodoreda, Espriu o Carné?
Prefereixo no pensar-ho que estic en aquesta mateixa llista. És un premi important. Crec que han influït diverses coses. Ha influït que sóc vella, sinó no tens prou trajectòria perquè et donin aquestes coses. Ha influït que sóc dona, perquè tenen un dèficit de dones important, i ha influït que sóc valenciana, perquè ara toca perifèria. També alguna cosa que dec haver fet ben feta en literatura.

Quina és la intenció de la seva obra literària?
Cada llibre té una intenció diferent. Jo crec que la literatura no serveix per res, és una obra d’art. No és una guia de viatges, ni una guia ètica, ni una guia per presumir davant dels amics, no és ornamental. La literatura no s’ha d’avergonyir de fer companyia quan estàs malalt o fas un viatge llarg. Evidentment, és una de les seves funcions, però no oblidem que és un art, tal com una pintura no és per decoració d’interiors, és alguna cosa més. I una simfonia és alguna cosa més que musiqueta tranquil·la per poder dormir. Són obres d’art. En el meu cas, pot ser bo o dolent, intento que no tingui una intenció utilitària. Sempre dic que qui vulgui utilitat vagi a la ferreteria. Ara bé, una novel·la ha de fer sentir i ha de fer pensar. Si només fa sentir és un culebrot, si només fa pensar és un totxo filosòfic. Però, si aconsegueixes les dues coses, encara que sigui en un lector determinat, aquesta novel·la és bona.

Com han evolucionat els seus llibres?
El que sé és que cada llibre intento que sigui diferent dels altres i que cada pàgina sigui una miqueta millor que l’anterior, perquè tota la vida ets un aprenent d’escriptor. Penso si aquesta vegada ho puc fer una mica millor o no caure en els paranys en què vaig caure. Rellegir un llibre ja editat és horrorós, perquè veus tots els errors.

Ha cercat expressament intentar tocar els diferents pals de la literatura?
És una cosa racional i buscada. És més, el fet de ser dona et fa adonar que bona part de la crítica pensa que hi ha una secció femenina i que escrivim només des dels ulls de dona. En canvi, la mare fundadora de la secta de les dones escriptores, Virginia Woolf, deia: “Sigueu dones masculines i homes femenins a l’hora d’escriure”. No ens ha d’espantar cap tema, jo he de ser capaç de posar de protagonista un home, com un home és capaç de posar de protagonista una dona. Però les dones encara som mirades amb la suspicàcia de que parlarem de temes interiors, casolans, de l’amor, de vestidets. Això tindria un contrast brutal si es molestessin a llegir-nos.

Es reconeix com a materialista, és important això a l’hora d’escriure?
Jo, ideològicament, són una persona materialista, racional. És la meva formació i la meva manera de veure el món. No sóc religiosa, ni de fantasies esotèriques, ni creacionista. He intentat ser racional tota la vida, tothom tenim un punt d’irracionalitat, però crec molt en la raó i per tant sóc materialista. Les coses han de ser demostrables, no pot ser que creguis en l’atzar, en passar les mans o determinades pràctiques que no entren dins el meu concepte de la vida. De fet sóc filla espiritual de Joan Fuster, que era així. Tan debò fos com ell, perquè era un monstre del pensament.

I es reflecteix en la seva obra?
Jo crec que sí. Tinc lectors que em diuen que jo dic que mai utilitzo la novel·la com un pamflet per convèncer a ningú. Això és cert, però si rasques, la feminista hi és. Si rasques la revolucionària, la d’esquerres hi és. Jo crec que si rasques al fons del llibre, els autors som com un llimac que deixa una baba transparent, però que hi és. Però això està fora del meu control.

Aquesta racionalitat hi ha qui diu que està en crisi ara?
Oi tant que ho està. Ara estem en una onada d’irracionalismes molt agressius i que fan tremolar de por. És veritat que hi ha hagut èpoques d’irracionalisme molt respectables, el surrealisme, les avantguardes, que va ser molt bo per la història de la literatura. Però jo continuo pensant en el racionalisme.

L’amor és un tema important en les teves novel·les?
Jo diria que no és un tema central en cap novel·la. Si que surten escenes d’amor, però a mi m’interessa més el desamor. M’interessa més la impossibilitat de comunicar-nos, més que no l’enamorament entusiàstic. Això és poc literari. Igual que les novel·les felices no són literàries. Les novel·les han de ser desgraciades. Jo m’acuso de ser una mica bestiota. L’amor, directament, és massa feliç, poc novel·lesc.

Hi ha connexions entre el seu pensament polític i la seva novel·la?
Jo crec que no. Hi ha gent que ho fa i en té dret, però jo prefereixo reflexionar sobre l’aventura humana.

Creu que el fet de ser dona ha ajudat a que se t’hagi criticat per “escriure per tietes”?
Això m’ho va dir un amic, que deia que la imatge que jo donava al mandarinat de la cultura barcelonina era de que escrivia per tietes, però que això ho deien perquè no m’havien llegit. He rebut crítiques molt ferotges perquè m’hagin donat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Deien que si no hi havia un autor millor. Sempre home, és clar. Això és un atavisme que ens costarà molt de trencar a les dones. Més encara perquè hi ha dones que continuen escrivint com a donetes i això ens fa molt mal. Igual que hi ha homes que escriuen només d’aventures i no té cap significat ni voluntat, només per passar l’estona. La comercialització ha fet molt mal a la literatura.

Creu que no es fa una lectura prou fonda de les obres fetes per dones catalanes?
N’estic convençuda, en carn pròpia.

Perquè és tant important Joan Fuster?
Fuster ha estat l’intel·lectual pal de paller de tota la renovació cultural valenciana. Tots l’adoràvem, era el nostre far, un home d’una intel·ligència brillant. Si arriba a ser francès, estaria llegit a totes les escoles del món.

Però ara sembla que de València ve la punta de llança de la cultura catalana…
Això diuen que comença a haver-hi un poder valencià, molt entre cometes. Una mena d’ímpetu que ve del sud, que va començar Raimon i transformar tota la cultura catalana. En aquest moment tenim un valencià com a director de TV3, és a dir que el poder valencià comença. Ho dic de brom, perquè de poder no en tenim gent. Està canviant molt ràpidament el País Valencià, està despertant i donant fruits. Hi ha uns magnífics escriptors. Alerta, que aquí són poc coneguts, però se’ls ha de llegir.

Com a degana de la Institució de les Lletres Catalanes, com valora l’estat de salut de la literatura catalana?
Crec que està en molt bona situació. Sobretot perquè està apareixent una generació de gent jove que tenen el llistó molt alt. Els propers anys ens sorprendrem. La meva generació ja ha donat de sí el que ha pogut, però els joves pugen amb molta força i hem d’estar molt atents. Encara no són massa coneguts, però déu n’hi do com estan escrivint.

Com veu la situació de la cultura als mitjans de comunicació?
La premsa escrita el problema que té no és si hi entra una pàgina literària o no, sinó quin tractament li dona a la cultura. Això cada vegada està en retrocés. Pàgines culturals serioses, competents i de nivell rarament les trobes.

A què es refereix quan exposa que al procés independentista català li manca un cos intel·lectual?
Totes les revolucions s’han basat primer en una reflexió i després en un convenciment popular. Tot el moviment popular que hi ha encara no el té aquest pòsit teòric que hauria de tenir. És la frase d’“Alícia al País de les Meravelles“ quan li pregunta al gat com pot sortir d’allà i el gat li respon que depèn d’allà on vulgui anar. On volem anar, encara està per escatir. Crec que el moviment popular s’ha menjat tot el protagonisme, cosa que és bona, però no és suficient.

Text: Xavier Puig I Sedano / Clack
Foto: Adrià González Liz / Pol Alfageme Andrés / Clack

L'Associaciació de Mitjans d’Informació Comunicació (AMIC) integra més de 200 mitjans de premsa gratuïta impresa i digital.

WhatsAppFacebookTwitterGoogle+EmailPrintPrintFriendlyShare

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*