La posada en escena del 60è aniversari del Tractat de Roma ¿és el reconeixement del “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”?… Sí, potser sí…

La recepció del Papa Francesc amb els mandataris actuals dels països membres de la unió, va servir per obrir el “calaix” de les carpetes pendents que, de fet, són assumptes oblidats i possiblement els  causants de la malaltia euroescèptica. Recordem que l’any 1957, Alemanya, Bèlgica, França, Holanda, Itàlia i Luxemburg van tenir un somni, potser influenciats pel malson de la Segona Guerra Mundial, un somni que sembla veure’s més llunyà segons el temps va passant.

Ja l’any 2007 es va celebrar el 50è aniversari, amb una declaració solemne –La declaració de Berlín- Aleshores al Papa no el van fer intervenir… potser perquè la suposada solidesa europea podia prescindir d’Ell.

El llavors President Durao Barroso va fer una sèrie d’afirmacions que segurament avui se’n penedeix perquè ja no son creïbles: “Durant segles Europa ha estat una idea, una esperança de pau i d’enteniment. Aquesta esperança s’ha fet realitat. La unificació europea ens ha portat pau i benestar, ha cimentat la nostra comunitat i ha superat les nostres contradiccions”…

No fa gaires dies el President de l’eurogrup, el social demòcrata holandès Dijsselboem, va titllar d’aprofitats els estats del sud, què segons ell es gasten els diners en “farres”… Caram, ara entenc la visceralitat que li tenia al ministre de finances grec, Yanis Varoufakis, que fins i tot va haver de dimitir del seu càrrec per les pressions rebudes, també del primer ministre grec, Alexis Tsipras, per negar-se a voler seguir hipotecant la misèria del seu poble, aquell poble que va fundar la democràcia fa dos mil cinc-cents anys…

Potser ara entenc el fracàs de la Constitució Europea, que no va ser acceptada en referèndum, ni per França ni per Holanda… Ara entenc que el problema europeu esdevé una gran llosa perquè molts dels seus parlamentaris no creuen, en realitat, amb una Europa política unida,  així com tampoc creuen ni amb la solidaritat ni amb la generositat dels pobles… Ara entenc que sense una refundació de d’alt a baix, la Europa dels Estats no triomfarà perquè ningú vol cedir sobirania…

Gran Bretanya, un pes pesant d’aquesta Europa,  ja no va voler cedir amb l’euro. El Brexit ha estat el punt i final per dir no a les exigències relatives a la lliure circulació de persones i també per la crisi dels refugiats.

Les lluites dels Estats Europeus segueixen vives, agafant diferents formes, com sempre ha estat des de la caiguda de l’Imperi Romà i… així sembla que seguirà “in eternum”; aquesta vegada, però, sense armament, només amb el ganivet més esmolat de l’economia, que esquartera amb precisió als més dèbils, esmicolant mica a mica a la classe mitjana.

La idea de fer intervenir al Sant Pare em va semblar un recurs de recerca miraculós per posar fi a la vanitat més terrenal, sota el perill d’un esclat ciutadà sense precedents, en un moment on el terrorisme, mal anomenat islàmic, vol imposar-se amb l’ajut de les llavors del crim…

El veritable problema, però, sembla ser la manca de convenciment col·lectiu europeu, la qual cosa fa engreixar als més fatxongos… Àustria en va estar a punt, Holanda se’n ha lliurat… ja veurem què passa a França amb Marie LePen, amiga íntima d’un Putin assedegat de conflictes i, pel que sembla, un gran assessor d’en Donald Trump…

De moment el primer divorci ja ha succeït: El Regne Unit refà la seva vida buscant nous amants arreu del Món i… any rere any s’aniran celebrant aniversaris d’una idea que volia ser pura però que s’ha tornat abstracta, sense saber-ne ben bé perquè serveix… No obstant, no patim que la veu del Sant Pare els farà canviar…