Haig d’agrair a la retòrica castellana aquesta tendència atàvica que té a la grandiloqüència, perquè m’ha regalat grans tardes de glòria en aquesta secció. Sense aquesta tirada al mot feixuc i pintoresc és probable que el material rodalmòtic s’hagués esgotat molt abans. Queda dit, doncs, que de desagraïts l’infern n’és ple.
    L’última mostra d’això és una pura delícia, i la va proferir la setmana passada una persona encara més momificada que aquesta retòrica que dic: la senyora Giménez Barbat, una ultradretana inveterada que ha aconseguit la moma de ser parlamentària europea gràcies a col·locar-se en algun partit (ara no sé si és Ciudadanos o un altre per l’estil). Potser la recordareu com ‘la senyora d’UPyD’ perquè en un debat televisat de la campanya al Parlament del 2011 va fer un ridícul sonat amb les seves clamoroses llacunes sobre la situació política catalana (i democràtiques en general).
    El cas és que aquesta senyora va tenir l’acudit (com no podia ser d’altra manera, és clar) de denunciar a l’Eurocambra la nova app de Plataforma per la Llengua, CatalApp. La gràcia és que la va qualificar d’“eina de delació i coacció”. En realitat no és res de nou, només una mostra més d’aquell ‘diga’m de què acuses i et diré com ets’ que practica l’unionisme des de l’esclat del conflicte. Però no es pot negar que delació és un mot ben triat: carregat de connotacions històriques, sempre lligades a règims dictatorials i militaritzats.
    No m’estranyaria que la fascinació que desprèn aquesta paraula fos conseqüència directa del verb del qual prové, un veritable desconegut: deferir. Malgrat la mitja dotzena d’accepcions que el diccionari d’Enciclopèdia li reconeix (‘acordar honors a algú’, ‘sotmetre alguna cosa a la determinació d’altri’, ‘cedir alguna cosa per condescendència, respecte o consideració’…), no recordo haver-lo sentit emprar mai, encara que no descarto que en l’àmbit del dret tingui una certa presència. Al comú dels mortals ens sona el substantiu que se’n deriva, deferència, i també el descendent de segona generació delator, tots dos habituals en registres formals i la llengua estàndard (el segon, equivalent culte dels col·loquials espieta, xerreta i portaplatets, que és com n’hauríem de dir del bàrbar xivato). Però res més. Per aixo delació té aquesta aureola de personatge de pel·lícula d’època, que ens fascina amb la seva casaca de lluentons i la perruca arrissada però que si ensopeguéssim a la vida real ens pensaríem que es tracta d’un carnaval.