Crec que és l’únic moment memorable de la primera pel·lícula sobre les tortugues Ninja. Un dels pobres animalots que parlen i són lluitadors d’arts marcials diu en un moment en què pensa que morirà: “maig vaig entendre el final de Lost” (Perdidos en la traducció castellana).  I només amb aquesta frase va aconseguir que la pel·lícula em caigués bé. Entre altres coses perquè jo tampoc el vaig entendre. Si no han vist la sèrie no els espatllaré amb la meva interpretació, tot i que podria fer-ho perquè la meva confusió va ser brutal i no entendrien res. Però, vaja, podríem fer una aproximació: els guionistes no tenien ni punyetera idea de com tancar una sèrie on passaven coses molt rares en cada episodi i van fer el que bonament van poder. Quelcom que no és tan estrany ja que ens passa habitualment en la nostra vida quotidiana. Però seguim parlant de finals desgraciats de sèries de televisió: que dir del fos a negre sense explicacions dels Soprano? O de la última escena de “Los Serrano”, on es dedueix que les 5 temporades han estat un somni del protagonista? Possiblement, és difícil tancar una sèrie perquè és una ficció allargada molt similar a la vida real i com aquesta és difícil, parar la narració en un moment concret i donar-li un sentit.

Passa el mateix amb les biografies, que només poden ser veritablement autèntiques quan el protagonista s’ha mort. Les memòries biogràfiques de Jordi Pujol, que va tenir la mala sort de signar el periodista català Manel Cuyàs es van convertir en escombrèries quan l’expresident català va reconèixer que tenia una fortuna amagada a Andorra. Llavors els llibres de Cuyàs es van convertir en una cosa similar al que seria una biografia de Johan Cruyff sense explicar que va jugar a futbol amb el Barça. I recordo l’exemple d’una biografia crítica de Pinochet que ometia el fet que se li havia trobat un compte ocult a l’estranger. El propi autor del llibre segurament hauria estat encara més contundent si ho hagués sabut però va escriure el llibre abans que es fes públic. Què és el que dóna sentit a les nostres vides? Segurament només podríem respondre-ho en el moment de morir, però llavors ja serà massa tard. Què donarà sentit a la nostra existència? Probablement poca cosa. I el motiu principal és perquè en la vida real com en les sèries és molt complicat trobar un final a l’alçada, que doni coherència al relat. Potser perquè, en el fons, no hi és o només és en la mesura que li donem nosaltres.