El bacallà a la llauna que em vaig menjar en un restaurant, el passat dissabte per la nit, estava de conya i em va semblar súblim. I a aquest cap de setmana gloriós gastronòmicament parlant hem d’afegir la xistorra que vaig cruspir-me el diumenge al bar del senyor Alfredo. Quin plaer més innocent i genial…fins que, per casualitat, se’m passa pel cap quin origen tenia aquell bacallà i aquella xistorra (originada en un porc). Quina vida van tenir aquesll bacallà i aquell porc? Ni idea, però sí sé que van morir perquè un humà (en aquest cas jo) puguessin seguir vius. Podem filosofar tant com vulguem però l’existència dels homes no es diferencia dels altres animals: matem per no morir. Tot i que la immensa majoria, és el meu cas que treballo com a oficinista, subcontractem aquesta feina a altres especialistes. Molts humans tenen mascotes i les aprecien molt i a pocs se’ls passa pel cap matar l’animal al qual han estimat tant. Sovint més que a altres humans i sovint, també, amb raó. A pocs se’ls passa pel cap, per exemple, matar un animal de companyia com va fer el meu pare amb el conillet Ramon quan era jove. I per amagar la pena dels qui eren allà va dir que s’havia escapat. Però ens l’havíem cruspit. Sabem en quin estat viuen els pollastres de granja? Vianda que, per cert, m’encanta menjar els diumenges al migdia? No i ens importa poc. Però si fossin humans parlaríem de genocidi.

No soc vegetarià, entre altres coses perquè crec que les plantes també són sers vius que, tot i no tenir tanta consciència com els animals, també en tenen. Per tant, també matem un altre. La raó principal, però, per la qual no sóc vegetarià és que els meus gustos van molt per la carn. Per tant, torno a repetir-ho, tots els humans que coneixem sobreviuen perquè mengen altres animals o plantes, que si no han matat ells,  ho han fet altres. Matar o morir. Però nosaltres anem de sers superiors i diferents. Nosaltres estimem, ens díem. Els animals, les plantes no m’atreveixo a dir-ho, també tenen estimació. Nosaltres plorem i tenim alegria. No em molestaré en contestar a aquesta afirmació i només recordaré els crits d’alegria del gos de la meva germana en veure’m (per cert, la meva família el va castrar perquè així no tindria descendència i ens estalviaríem problemes. Què hauríem dit si haguéssim fet el mateix a un humà?). Alguns utilitzen eines. I també hi ha conductes homosexuals en més de 100 espècies (i heterosexuals, no cal dir-ho). També es comuniquen entre ells. I, probablement, les lluites entre els imperis de formigues no són menys salvatges que les que es produeixen entre els estats humans. Ni les guerres de poder en les bandes de simis són inferiors en maldat a les que veiem als informatius de televisió en les nostres pulcres societats. No som inferiors als altres animals, som més complexos que ells, això és evident. Però tampoc ens comportem d’una manera èticament superior, ni entre nosaltres ni amb ells (recordem, entre altres, els pollastres de granja i les seves miserables existències abans de ser sacrificats). Som iguals que ells en el que és essencial. Matar o que matin per nosaltres o morir. Però no volem acceptar aquesta crua realitat perquè llavors hauríem d’acceptar què hem de fer alguna cosa. I no tinc moltes ganes de pensar, entre altres coses, que el conill a la brasa que ara em menjaré va ser assassinat perquè algú, jo en aquest cas, pugués seguir un dia més sense morir. I perquè tampoc vull reflexionar respecte al fet que per molt que m’agradi reflexionar sobre l’ètica, la filosofia i la poesia no deixo de ser, en essència, membre de l’espècie de depredadors més eficaç del planeta. Fins que, com tots els depredadors fins ara, el nostre cicle arribi a la seva fi.