Una de les situacions tradicionalment de risc per a experts en llengua (ja siguin professionals o diletants) és quan ens demanen com es tradueix un d’aquells termes que no tenen traducció. Els idiosincràtics, per dir-ho així. Rai, per exemple, que no hi ha manera de dir (en un sol mot) en cap altra llengua. Tots els idiomes en tenen, i és una sort, perquè ens ajuda a fer entendre una cosa que al dogma de la correcció política li costa d’acceptar: que les cultures tenen tret propis que no sempre són transferibles.

D’ençà que dura l’enfrontament descarnat amb l’Estat ens hem fet tips de llegir titulars en castellà amb el sintagma “El desafío al Estado” (o a les institucions, o a lalegalidad vigente o el que sigui). I els mitjans del país ho tradueixen sistemàticament per desafiament, perquè és l’única opció que proporcionen els diccionaris (els de sinònims també proposen repte, però no encaixa del tot amb aquest sentit). Per a mi, però, desafío s’acosta molt al concepte de terme idiosincràtic, perquè això dedesafiament ja es veu que és un mig bunyol (és com allò del ‘túnel de rentatge’, mot completament absent de la llengua oral que sembla inventat per respondre a una necessitat momentània). En català, si de cas, fem anar més el verb, és a dir, desafiar.

És ben revelador el fet és que es tracti d’una família curtíssima: els dos exemplars que hem vist més l’adjectiu desafiador. I para de comptar. Això, ara que a còpia de rodalmots ja tenim certa traça etimológica, ja sabem que vol dir que són termes de poc ús, atès que els parlants no n’han reclamat més derivats. Desafiar, del llatí dis-affidare, ‘negar la fe o l’obediència al senyor’, és acció que trobava sentit en l’ordenació estamentària medieval, però que avui sembla poc acordada al funcionament de la societat catalana. No sé com dir-ho: a mi em costa d’imaginar-me en el meu entorn actituds desafiadores com les dels ultres que la setmana passada increpaven Artur Mas, amb aquell aire de torero (barbeta enlaire, ventre enfora, posat altiu i crit groller), i que veiem tan sovint, per exemple, als camps de futbol ibèrics. Per això no és estrany que la mentalitat castellana vegi desafíos allà on el que hi ha són reivindicacions o legítimes defenses: perquè el seu model social i polític segurament no està tan lluny de l’esclavisme feudal.

Seria trampós, això sí, ocultar que els reculls lexicogràfics també apleguen el simpàtic mot desafiu, una adaptació molt recent del castellà que tanmateix ningú ha tingut valor de publicar en cap portada. Cosa que, ben mirat, ja ho diu tot de la qüestió.