Quanta poesia no s’amaga darrere d’aquest sintagma contradictori! Com la nit i el dia, com el blanc i el negre, com el dolç i el salat, pràcticament. La lírica de la impotència, com aquell qui diu.
    El verb estar, que és la mare de l’estat, l’hem vist unes quantes vegades, en aquesta secció: quan vam tocar l’Estatut, després amb la Constitució, després encara un dia que vam parlar de destitucions… Perquè aquest verb és un dels més prolífics del diccionari, com és fàcil de deduir pel seu abast semàntic. I en canvi, excepció…Excepció és gairebé una excepció: tot just ha generat dos derivats (excepcional i excepcionalment), i si m’estrenys podríem arribar a cinc, si considerem excepte i els seus dos fills (exceptuar i exceptuable) com a parents propers. Que ho són, perquè ambdós davallen del verb llatí excipere, de significat idèntic.
    La poesia de l’amenaça que ha llançat el govern del PP rau, doncs, en el contrast. En aquesta desproporció que hi ha entre l’Estat, que sembla ser a tot arreu (de fet, filològicament, gairebé és a tot arreu, amb els seus dos-cents derivats, la més nombrosa de totes les famílies rodalmotitzades) i l’excepcionalitat de l’actuació proposada, que porta la raresa en el propi nom. Però també en la mateixa contradicció semàntica del terme hi ha alguna cosa de poètic, perquè l’adjectiu excepcional el fem servir en sentit positiu: diem que una persona, per exemple, o un restaurant són excepcionals quan ens agraden molt, ens atreuen, ens fascinen. “En Messi és un jugador excepcional”, podria titular un diari, i ningú dubtaria que es tractava d’una lloança, quan, etimològicament parlant, només significa que queda fora de la norma. Al contrari, l’Estat i les instàncies administratives sí que el fan servir, aquest adjectiu, amb el significat etimològic: “es prendran mesures excepcionals”, i aleshores no que no se’ns acut pas pensar que seran bones, amables o dignes d’elogi.
    A la llum d’aquest doble ús se m’acut que probablement la mesura excepcional ja ha estat presa, i ha consistit precisament a anunciar un possible estat d’excepció que en realitat el govern sap que no podrà aplicar. L’excepció confirma la regla, diu la dita, i això ens duria a discernir prèviament quina és la regla. En el cas de l’Estat que ens ocupa, prohibir i reprimir. Imposar-se i negar. L’excepció a aquesta regla, doncs, quina és? Comportar-se per una vegada com un Estat democràtic. Permetre el referèndum i acceptar un punt de vista diferent. Hmm… massa excepcional, oi? Sí, jo també ho trobo.